Concert de Nadal, ulls brillants
I l’Alfons marca un levare de quatre temps i el concert ja ha començat. I l’església s’omple amb l’harmonia religiosa de Saint-Saëns i el seu Ave Verum i el seu Oratorio de Noël; obres que dúiem assajant des de principis d’octubre. I el so tètric de l’orgue es combina amb el de l’orquestra i més endavant entra la coral. I no és per tirar-me floretes però sona bé.
I l’església està a petar. I hi ha gent dreta i no s’hi cap. I la majoria de persones ens escolta amb interès fins que, a mesura que avança la cosa, comença a pensar en si han apagat el piu vermell de la tele i en si demà plourà perquè al cel hi ha uns nuvolots negres molt lletjos i en si els donuts d’ara ja no valen res... Però tot i així el públic ens escolta i li agrada la música i s’ho passa bé.
I quan interpretem l’últim acord del Finale tothom ens aplaudeix amb ganes. Perquè és Nadal i perquè han passat una bona estona. I entre alguns caps hi veig cares. I en algunes cares hi veig ulls (i quina por si no fos així). I veig que alguns d’aquests ulls brillen. Ulls que brillen! I m’agrada que brillin. I com m'agrada que brillin...
Millor que a les cares hi ha ulls!
ResponEliminaUn bombonet de Salzburg, on tot és Mozart i que a l'agost ja és nadal.
La música produeix emocions intenses. I clar que els ulls brillen!
ResponEliminaUn post molt bonic, Marcel!
Uaaaau! Quin post!! M'ha encantat, MARCEL, tot, de principi a fi... Ara posaria un comentari mega-llarg, dels meus i, no sé si me'n podré estar :-)
ResponEliminaConec una persona que quan escriu d'un tema que estima apassionadament ho fa així com ho has fet tu, començant cada frase amb una "I"... i a mi sempre em dóna la sensació, quan llegeixo escrits seus, que tots aquests "I" emfatitzen perfectament cada una de les seves frases i donen molta emoció al conjunt.
I és que sí, tot el teu post emociona... shining eyes, i tant! ;-))
Com diu Benjamin Zander al magnífic vídeo que ens has mostrat, la música clàssica és per a tots, a tots ens pot emocionar...
Que maco seria si tots miréssim de seguir l'exemple d'aquesta dona, supervivent d'Auschwitz, de mirar de no dir mai res a ningú que pogués quedar com la darrera cosa que haguéssim dit. Hauríem de mirar de fer-ho tots... segur que el món seria molt millor! :-)
Ei, que ahir (bé, fa unes hores) em vaig deixar d'agafar em bombonet... i això jo no ho perdono!! Mmmmmm què bo! :-))
ResponEliminaqualsevol música pot produir emocions intenses...
ResponEliminala clàssica té aquest afegit de ser una història amb començament i final, com explica en Zander i, l'altre dia, a Opera en Texans, la parlar de la contemporània...
tal vegada, a nosaltres, persones del s. XX i XXI, ens porta imatges d'un món diferent...
jo, personalment, no en sabria viure sense...
gràcies...
M'ha agradat molt el teu post i m'ha impressionat el vídeo.
ResponEliminaQuan les coses les fem amb il·lusió, amb tota la il·lusió de que som capaços, és segur que aquesta il·lusió arriba als altres i fa que es rebin amb els ulls brillants, de l'emoció que es transmet. M'ha encantat, de veritat.
He pogut acabar de veure el vídeo, avui. M'ha encantat també, com el teu escrit.
ResponEliminafins avui no havia trobat el moment de veure el vídeo. L'he trobat genial. Aquest home és un gran comunicador, encomana energia, ganes de conèixer....Fas fet una molt bona tria per illes tirar les teves paraules. Un gran post!
ResponElimina