El record d’aquelles nits de Nadal

Vigília de Nadal, la mainada petita, la tarda es fa llarga, costa de passar. Il·lusió, molta il·lusió, per la trobada del vespre. Grans i petits, tots esperen que sigui l’hora. Els d’Olot i els de fora, tots preparen la vetllada.

Què faran? La trobada familiar per celebrar el Nadal.

A casa els avis, al pessebre de l’entrada, Sant Josep i la Mare de Déu, el bou i la mula, tots esperen, pacientment, l’arribada del nen Jesús.

A la cuina, les espelmes ja estan preparades. N’hi ha de tots colors, de més llargues i de més curtes. Això sí, totes amb el cartronet per evitar que els regalims de la cera poguessin cremar les mans del cantaires.

La manduca també és a punt: el pa i les tomates, l’embotit, la xocolata i els melindros, la nata i els torrons. El beure arribarà més tard. El portaran de fora.

I el tió? Ja el tenen preparat. El tió ha d’estar ben calentó que així fa la cagarada més grossa. Ja fa dies que l’escalfen, abrigat amb la manteta.

I els bastons? Vares d’avellaner o de salze, primetes, tallades i ben polides que no en surti cap estella; que ningú no prengui mal. Amb tanta colla, s’ha de vigilar.

Els avis ho tenen tot a punt. El pis ben calentó per no passar fred, que l’hivern és dur i no fa un clima convenient.

Toquen el timbre. La nora disposada a ajudar a fer el sopar; el fill que  muntarà les taules. I el nen. El nen, neguitós per veure si ja hi ha les cosinetes. Una mica més tard arribaran els altres: les filles amb els gendres i les nétes. Totes i tots amb una il·lusió d’espant. I uns o altres hauran recollit la tieta que, ben contenta, s’afegeix a la xerinola familiar.

Quan els néts arriben, van de dret cap la cuina, fan un petó a la iaia i, després, cap al menjador a saludar l’avi que els respon amb el seu tiri-riu-riu-riu tot pessigant-los el sotabarba. I és que l’avi els saluda així.

La iaia ja fa estona que barrina qui portarà el nen Jesús. Sempre ho fa el més petit de la colla, però s’ha de vigilar que ningú no tingui gelosia. I si hi poséssim més d’un nen Jesús? No, no pot ser, també ho han d’entendre. Sempre pateix, ella.

La canalla volta, d’aquí cap allà. Sembla un formiguer. I la tieta pensa quin enrenou, no paren mai quiets.

Les petites es neguitegen.

-       Iaia, quan farem cagar el tió?

-       Hem d’esperar una miqueta més. Primer hem de fer la processó.

-       I qui portarà el nen Jesús?

-    Farem una cosa: una portarà el bressol i l’altra el nen Jesús. I la més petitona, el portarà l’any que ve que ja caminarà, ara encara va a coll.

La més petita, ben tranquil·la, ja amb el pijama posat pica de mans.

I corre-cuita tots cap a l’habitació dels avis. S’ordenen de petit a gran i encenen les espelmes.

-      Compte que no us cremeu! –diu l’avi-

-      Els grans cap a darrera –diu la iaia-.

-      Som-hi?

Comença la processó, a poc a poc i bona lletra que són molts de colla i el camí és molt curt.

Anem a Betlem a veure el Messies

Anem a Betlem i l’adorarem

Ses blanques manetes petites com són

Essent tant petitetes, formaren el món...

Un cop a l’entrada, al davant del pessebre, les nenes hi posen el bressol i, amb molt de compte, el nen Jesús a dins.

-      Al·leluia! Jesús és nat –diu l’avi amb un to de veu cerimoniós-.

I acaben de cantar la cançó. Després van a fer cagar el tió i tornaran a venir a resar i a cantar més cançons... 

El record d'aquelles nits de Nadal

On tot era especial

On el temps m’era igual

Un any més... recordant que no hi sou

 
(Aquest és el conte de Nadal que vaig fer per als meus germans el Nadal de 2007. M'agrada compartir-lo recordant els que no hi són entre nosaltres per celebrar aquestes festes.)
 
La xocolata que us ofereixo és un record de les figueretes de xocolata que, quan érem petits, ens cagava el tió: ampolles de cava, cigarretes, monedes, llapissos de colors... Algunes ara es considerarien poc apropiades per als infants, però formen part del que vam ser. Preneu-ne una si us ve de gust!