Un advent entre reixes

Dimarts passat em vaig tancar, de forma voluntària i simbòlica, en una cel·la de la presó de la performance  “un poble empresonat” creada en senyal de protesta per la privació de llibertats a la que estan sotmesos els nostres presos polítics. D’aquella experiència en va sortir aquest text.

Entre barrot i barrot contemplo com passa la tarda d’un dia qualsevol de finals de tardor amb temperatura d’hivern. Veig passar una noia amb el seu fill agafat de la mà, amb uns ulls brillants que no dissimulen la il·lusió de la proximitat del Nadal. Veig un matrimoni gran que vénen de plaça, agafats de bracet, amb un cistell d’on surt una branca d’api i la tija d’un porro que aniran a parar a l’olla per fer el caldo del sopar d’avui. Veig una jove esbojarrada que, amb el mòbil a la mà, volta pels carrers, acompanyada dels seus amics, aprofitant els darrers minuts abans de tornar a casa. Veig una parella bojament enamorada que, carregats de bosses i amb una llista a la mà, s’afanyen a fer els encàrrecs abans no se’ls tiri el Nadal al damunt.

Veig aquestes coses que potser no són veritat, però que, juntament amb tantes d’altres, formen part de la nostra normalitat. De la normalitat que passa pel petó de bona nit que li farà el pare al nen dels ulls brillants. De la normalitat de la companyia que es faran asseguts a taula el matrimoni gran mentre assaboreixen el plat de sopa. De la normalitat de la conversa que la jove adolescent mantindrà amb els seus pares que intentaran fer-li entendre que podria aprofitar millor el seu temps lliure. De la normalitat d’aquella jove parella que han de triar on faran cada celebració, perquè les dues famílies se’ls disputen pel dinar de Nadal.

Arbres de Nadal a l'altre costat de la reixa.

Penso en aquestes coses que considerem tan normals. I penso en aquelles persones que, per un o altre motiu, no les poden tenir. I penso en vosaltres que, injustament privats de llibertat, enguany no les tindreu. Perquè enguany us les han pres. Us les han arrabassat junt amb la vostra dignitat i la de tot un poble. Un poble que s’ha clavat un llaç groc al pit i s’ha lligat una bufanda groga al coll per sortir al carrer novament alçat.

I com a membre d’aquest poble, estic indignada i trista. I us recordo cada dia. Us recordo quan arribo a casa i em retrobo amb els meus. Us recordo quan veig els arbres despullats i penso que us heu perdut la caiguda de la fulla i els ocres de la tardor. Penso en vosaltres i no sé on menjareu els torrons. Penso en vosaltres i no sé si podreu fer cagar el tió o si podreu entaular-vos amb els vostres en aquestes festes nadalenques. I això m'indigna i m’entristeix encara més.

Aquest haurà estat per a vosaltres un advent perdut i cada advent que es perd és un advent que no torna. Per això, al carrer, a les places i a les urnes del 21D, seguirem demanant la vostra llibertat, que és la nostra.

Adriana Llongarriu

“Escorniflaire”

PS: Em vaig empresonar el dia 12 de desembre quan encara no se sabia que la data de la declaració davant el jutge del TS serà l’11 de gener. Ara ja sabem segur que aquestes festes no us entaulareu amb els vostres i que si mengeu torrons, serà molt lluny de casa. 

Llaços grocs ensucrats per endolcir aquest advent tant amarg.