El Nadal de l' Assad
La Rosa ens porta un nou conte per Nadal.
Assad és un nen Sahrauí
que cada any ve a passar l'estiu a casa d'una família catalana. S'han
fet molt amics amb el noi de la casa, en Josep. Cada estiu s'ho passen d'allò
més be junts. Els pares d'en Josep no estalvien ni diners ni esforços per que
l'Assad passi un estiu agradable. Durant aquest temps parlen de moltes coses,
una d'elles és el Nadal, el fred i la
neu. L'Assad pensa que li agradaria poder venir aquesta època de l'any;
celebrar el Nadal i poder tocar la neu,
però mai ha gosat fer cap comentari. Ell
ja està content que el convidin a l'estiu. El que no sap l'Assad es
que els pares d'en Josep se'n han adonat que li agradaria i van decidir
que demanarien si per un any el deixaven venir a l'hivern. Ho han aconseguit!
L'Assad i en Josep passaran aquest Nadal junts a una
casa rural dels Pirineus perquè pugui tocar la neu i conèixer les nostres
tradicions Nadalenques.
Després dels contrastos entre el Sahara i la neu ja podeu prendre una mica de xocolata que sempre va bé.
En un món tan globalitzat com el que ens ha tocat viure on ens fan creure que tot és igual a tot arreu, mai està de més recordar aquests contrastos que també existeixen. :-)
ResponEliminaQuin conte més bonic!!! O quina realitat més bonica!!! Els contrastos són bonics...
ResponEliminaMolt bonic. Sempre penso que aquests nens, quan tornen a casa, deuen estar molt més tristos que abans de venir aquí. No sé si és així o no.
ResponEliminaLa gent que acull aquest nens fan una labor admirable. I portar-lo per Nadals ha esta tot un encert
ResponEliminaHa de ser un xoc total passar de viure en un desert a veure la neu. Nosaltres vivim en un país amb contrastos molt accentuats: podem passar de calors sufocants de 40º a tocar neu en pocs mesos però a la majoria de llocs del món això no deu ser així,oi?
ResponEliminaBé... jo no visc en un desert i... crec que dec haver vist neu unes tres vegades a la meva vida... l'aigua-neu no compta, eh?, vull dir neu que cualli, que la puguis agafar, fer una bola.. així doncs, em puc posar perfectament en el lloc d'aquest nen i pensar com de meravellat deuria quedar! ;-))
ResponEliminaQuin Nadal tan maco hauràn passat en Josep i l'Assad! :-)
A mi m’agrada més la calor que el fred, per tan no em faria res anar al Sahara en aquesta època de l’any. Assad em convides a casa teva?
ResponEliminaMentre assaboreixo un trosset de xocolata estic pensant en el que sentirà aquest nen, tampoc és freqüent veure neu on visc, però després d'haver-ne caigut durant tres hiverns seguits, sé que es quedarà amb dos pams de nassos i que la gaudirà molt com tots els nens i els menys nens. ;)
ResponEliminaPreciós, tant si és real com fictici. Jo vaig passar una vegada el Cap d'Any al desert i va ser entranyable, però, és clar, molt diferent! No us penseu, eh? a la nit, entre les dunes (dormíem en unes jaimes) feia una bona fresqueta! Recordo haver tocat els tambors, amb un grup de gent d'allà, però després, el nostre grup de catalans, els vam oferir a ells un "concert" de nadales, que van flipar! Va ser tot molt bonic, per mi, el pitjor, el xai del sopar, que era un xai veeeeell, que semblava una sola de sabata, ai! Hi havia uns nens que de seguida es van apuntar a cantar el Fum,fum,fum (era l'únic que van aprendre, hehehe)
ResponElimina