dimarts, 13 de desembre de 2011

Concert de Nadal, ulls brillants

I l’Alfons marca un levare de quatre temps i el concert ja ha començat. I l’església s’omple amb l’harmonia religiosa de Saint-Saëns i el seu Ave Verum i el seu Oratorio de Noël; obres que dúiem assajant des de principis d’octubre. I el so tètric de l’orgue es combina amb el de l’orquestra i més endavant entra la coral. I no és per tirar-me floretes però sona bé.

I l’església està a petar. I hi ha gent dreta i no s’hi cap. I la majoria de persones ens escolta amb interès fins que, a mesura que avança la cosa, comença a pensar en si han apagat el piu vermell de la tele i en si demà plourà perquè al cel hi ha uns nuvolots negres molt lletjos i en si els donuts d’ara ja no valen res... Però tot i així el públic ens escolta i li agrada la música i s’ho passa bé.

I quan interpretem l’últim acord del Finale tothom ens aplaudeix amb ganes. Perquè és Nadal i perquè han passat una bona estona. I entre alguns caps hi veig cares. I en algunes cares hi veig ulls (i quina por si no fos així). I veig que alguns d’aquests ulls brillen. Ulls que brillen! I m’agrada que brillin. I com m'agrada que brillin...