dimarts, 20 de desembre de 2016

El pessebre dels nens de la meva escala



Una vegada, en un país no gaire llunyà, tot just després d'una guerra molt injusta (tan o més que totes les guerres), hi havia una parella de joves, En Carles i la Maria, tot just acabats de casar, que van haver d'anar a viure en un poble que els era ben desconegut, a causa d'una d'aquelles tristes situacions de postguerra, que no ve pas a tomb d'explicar.

En Carles era un home de recursos i com que no tenien lloc on viure, va pensar a buscar alguna família que els volgués acollir de dispesers. I en va trobar una. Una altra parella jove, En Ricard i la Rosa, tot just una mica més grans que ells que ja tenien dues criatures, una nena, encara petita i un menut de poc més d'un any. Els van acollir i hi van viure junts una colla de mesos, més d'un any.


Aquesta convivència va tenir com a conseqüència una llarga, profunda i sincera amistat. Cada any de la seva vida, i en van viure molts, aquestes parelles, van anar a passar uns dies junts, els uns a casa dels altres i a la inversa.

Els seus fills, van continuar l'amistat i seguien anant a trescar per les muntanyes plegats, com havien fet els pares.


Ara, en aquesta escala, encara s'hi troben, els fills d'en Carles i la Maria i d'en Ricard  i la Rosa i per acabar-ho d'arrodonir, s'hi troben els néts i també els besnéts.


Aquests néts i aquests besnéts, els pares i fills actuals,  fan el pessebre junts i xalen de valent.

- Em vull quedar a viure aquí, al poble - diu en Jan als seus pares
- Jo vull quedar-me a viure aquí! - diu en Roc als seus.



Vora del riu, on jugaven a construir preses de joguina arrossegant pedres, ara que ja no es temps de remullar-se  fan el pessebre amb la il·lusió dels infants. Somiant que el millor regal de Nadal o de Reis, fos poder quedar-se a viure al paradís de les muntanyes.

PD:  conte en record i homenatge a tots els que ja no hi són, creadors de lligams duradors.  Els seguim estimant des d'aquí, allà on siguin.  I agraïment també a aquest jovent per la il·lusió, la traça que any rere any despleguen en tantes coses, com ara en aquest pessebre de l'escala que ja tothom espera i que atreu les mirades dels vianants que passegen pel carrer.

Ja que parlem de pessebres, us en poso un de xocolata.