dissabte, 10 de desembre de 2011

Història d'un Nadal

La meva història de Nadal es remunta als anys 60. En aquella època als pobles només s'escoltava música per les festes anyals, en el cas d’ Hostalric que és on van passar el fets, les anomenades festes eren tres: Nadal, Pasqua i la Festa Major que és celebra la primera setmana de juliol. Tenir ràdio era prohibitiu per la gran majoria de persones, només en tenien les persones benestants del poble.

 L'any 62, la vigília de Nadal, ens vam aixecar amb un dia núvol i molt fred, no teníem previsions meteorològiques que en anunciessin amb antelació el temps que faria. El meu avi, que era entès amb meteorologia, deia què per la forma que estava el cel, gris i llis, tenia totes les perspectives de nevar. La canalla, jo tenia 10 anys, estàvem molt esverats i contens ja que possiblement veuríem neu. A la una de la nit sortint de Missa del Gall, en aquella època gairebé tothom hi anava, queien uns flocs blancs i grossos i els carrers gairebé eren blancs. Me'n vaig anar a dormit molt cofoia i esperant l'endemà per poder sortir al carrer i poder jugar amb la neu amb tot els amics, però el que aquella edat no pensàvem eren amb les dificultats que la nevada portaria.

 Al l'aixecar-me el matí ens havíem quedat sense llum, incomunicats i no hi havia pa. La meva mare desesperada de com ens ho faríem per fer el dinar de Nadal, per veure-nos-hi només teníem espelmes. Com era d’esperar volia sortir de casa per trepitjar neu i amb el permís del meu pare – i el no consentiment de la meva mare- vaig poder fer-ho. Abans he de dir que, la famosa nevada del Nadal del 62, va deixar un gruix de neus de gairebé un metre. Els carres principals ja hi havien fet passeres, però nosaltres ens posàvem pels llocs on hi havien els gruixos més grossos. La veritat, ens ho vam d'allò més passar bé, però desprès em va passar el que ma mare m'havia predestinat. El fred em va atacar amb fúria, em van començar a fer mal els peus de tal manera que fins i tot plorava. Per no anar a casa a escalfar-me i que ma mare em digues " ja t'ho havia dit que no sortissis, ja t'està bé" vaig anar a la xemeneia de casa dels avis, la iaia em va posar els peus amb dues aigües entre tèbia i calenta per fer-me passar el mal, mira per on! ma mare ens va enxampar i em vaig haver d'escoltar la maleïda frase que no volia sentir.

Per acabar-ho d’adobar ens vam assabentar que no hi hauria ball, l'orquestra no podia venir perquè les carreteres estaven tallades. Amb la il•lusió que tothom l'esperava per sentir les novetats de la temporada, doncs bé, res de res. A les vuit del vespre sense llum ni ball , a dormir com les gallines.


BONES FESTES