dimecres, 24 de desembre de 2014

BON NADAL!




En aquest post m'agradaria mostrar-me tal com sóc, o potser hauria de dir tal com era, perquè tot allò que m'envolta va a una velocitat vertiginosa i em fa l'efecte que aquest vertigen m'està agafant, m'hi sento atrapada.  

Una de les característiques del fet de sentir-me atrapada és veure com els fills s'han fet grans, que després d'haver passat per una època en què a casa no hi havia cap adolescent ni cap nadó ni cap nen, en pocs anys els fills s'han anat aparellant, o casant, i han esdevingut pares, amb la qual cosa, ara, a casa, tenim ni més ni menys que set nens, d'entre 0 i 6 anys, gairebé 7.

Fa molts anys, el 2005, vaig fer un post on parlava precisament d'això: era el moment en què a casa no hi havia nens. Hi havia homes fets i drets, alguns al costat de dones fetes i dretes, algunes de les quals ja han canviat! I en aquell post, que a mi em sembla que vaig escriure "ahir", explicava que per mi, el Nadal, és com un complex vitamínic. 

Ara he de rectificar. El complex vitamínic ha perdut la seva força.

El meu pare ja no hi és, i el meu pare era molt l'ànima de les festes de Nadal de la meva vida, malgrat la meva adultesa. Ell era el centre de moltes de les celebracions: li agradava que les cases (la seva, la meva, la dels familiars...) li agradava, doncs, que les cases, per Nadal, es vestíssin de festa: el pessebre, algunes garlandes brillants, la taula ben parada amb bona vianda - que no calia que fos gens luxosa, sinó bona i ben cuinada- i coses així. 

Era d'obligat compliment visitar la fira de Santa Llúcia, quan jo era petita, amb mi (i amb la meva mare, és clar)... quan jo vaig ser gran, ells dos hi continuaven anant, els pares... i quan vaig ser mare, s'emportaven els meus fills, els seus néts. Era una tradició, com també ho era anar a veure Els pastorets. Recordo els d'Horta i els de Sant Andreu. Ah, i els dels Lluïsos de Gràcia. També recordo el nom de diverses versions de pastorets: "L'estel de Natzaret", "Els pastorets ,en Lluquet i en Rovelló" d'en Folch i Torres, i d'altres que ara no em vénen al cap. I recordo la por que em feia el dimoni, quan era petita i la por que feia el dimoni als meus fills, quan eren petits!



La nit de Nadal, com avui, solíem anar a la Missa del Gall i, en sortir, fèiem una mica de ressopó, primer, amb els amics de la parròquia, més endavant, quan jo era adolescent, a casa i encara molt més endavant, suprimida la cerimònia d'anar a missa, perquè ja no hi havia ningú que hi anés amb sinceritat, i semblava que ho havíem convertit en "obligació",  ho vam transformar en un sopar de Nadal, preludi del dinar de Nadal, l'endemà. 

El sopar era solemne, però senzill, sempre pensàvem que no ens havíem d'afartar: per moltes raons: una d'elles podríem dir que era estètica (no ens volíem engreixar), però n'hi havia una altra que sempre havia pesat més: malgrat els problemes de fe, que ja començàvem a tenir tots plegats a la família (inclosa la iaia), sempre pensàvem que hi havia molta gent que no es podia permetre ni el sopar de Nadal, així que vàrem optar per l'austeritat, dins de la solemnitat.

I per què he desviat el tema? (jo sóc així) potser perquè a qui més trobo a faltar aquests dies, que havien estat un complex vitamínic i que ja no ho són, és al meu pare. I al pare dels meus fills, desaparegut a l'edat de Mozart (ja sé que es diu "a l'edat de Crist", però ell en tenia 35, o sigui, dos més que Crist, igual que Mozart) I a tants estimats familiars i/o amics, que un dia m'havien fet companyia, ni que fos de pensament i que ja fa temps que no hi són... i que, no sé ben bé per quina raó, durant les festes nadalenques, és quan més hi penso!

L'espai infantil de les festes de Nadal, era un espai carregat d'il·lusions i també, per què no? havia anat incorporant aquesta idea carrinclona que ens ha anat inculcant la societat: sentiments a flor de pell, molts cops, empès tot plegat per una sola cosa: el mercantilisme.

Però tot aixì, quan ets nen, no ho saps! (per sort)

I ara, què? Hi ha gent que pot dir tranquil·lament que el Nadal li produeix basarda, nàusees... jo no puc parlar així del Nadal, i, tanmateix, em produeix una tristesa infinita. 

Però al mateix temps m'agrada escoltar nadales, i també "villancicos", dels de tota la vida, m'agrada fer el pessebre i plorar com una magdalena quan veig un anunci que em toca la fibra. Ara ja no en fan tants, però hi va haver un temps que hi havia aquell que tots teniu al cap ara mateix: Vuelveeeeee, a casa, vueelveeeee, por Navidaaaad!

 
Mai no sabré si sóc massa tova, però, durant aquestes festes, els ulls se m'omplen de llàgrimes molt sovint. Us passa, a vosaltres?

Hi hauria tantes coses a dir... però no en diré més, perquè corro el risc de fer-me (més) pesada, així que ho deixarem en un 

BON NADAL!