dilluns, 19 de desembre de 2011

El miracle de la mandarina podrida

Era un tió de bosc, fet per mans expertes i pageses, i a ciutat potser s'hi trobava estrany. Per evitar-li l'enyor rural, una semana exacta abans de la Nit de Nadal el treiem del seu cau i el mimàvem qui-sap-lo. 

Essent fort i rude era un tió agraït amb el fred així que el posàvem a la terrassa tota la setmana. Aquells set dies, mon germà i jo, el cuidàvem com un rei, que era realment el que esdevenia el tió durant tota aquella setmana. En el fons, però, el volíem cebar tant com poguéssim per tal que la Nit de Nadal cagués sense aturador.

La dieta del tió durant aquells dies havia d'estar fonamentada en productes típics de l'època hivernal i que tinguessin força fibra (per acumular contingut...). Així que res millor que unes bones mandarines!



Així que, amb il·lusió infantil, cada nit, en processó de feligresa passió tionaire, els dos germans anàvem a la terrassa a deixar-li un bon grapat de mandarines per tal de que el tió, que era d'hàbits nocturns, s'alimentés durant tota la nit (i acumulés força fibra...).

L'endemà al matí les corredisses eren dignes dels més ràpids velocistes olímpics, polsant pel passadís com a eixalabrats, des de l'habitació on dormíem plegats, que estava a l'altra punta del pis, fins al menjador. Allà sortíem a la terrassa per a comprovar si el tió havia tingut un bon àpat durant la nit. 

Dia rere dia el gormand s'ho acabava tot! No deixava ni una engruna de totes les mandarines que li havíem posat la nit abans. Allà on havíem col·locat les set o vuit mandarines només s'hi tornaven a veure les rajoles brunes de la terrassa.

Però un dia en sortir a la terrassa varem descobrir, absolutament sorpresos, que el tió havia deixat una mandarina sobre les rajoles brunes de la terrassa. Varem prendre aquella mandarina amb els ulls fora d'òrbita, preguntant-nos el motiu d'aquella sobtada manca de gana del tió, i cridàvem "papaaaa! mamaaaa!" per a veure si ells, amb la seva experiència de pares, ens podien resoldre el misteri d'aquella preocupant desgana (a veure si no el tindríem prou cebat...).

Amb paciència de pares varen agafar la mandarina, se la varen mirar per tots els cantons i oh! descobriren que aquella mandarina estava podrida! No havíem estat prou curosos a l'hora de triar les mandarines la nit anterior i se'ns n'havia colat una de podrida!

Llavors, a mi, se'm varen trencar tots els esquemes mentals (com si el fet que un tió mengés mandarines ell solet i dies després cagués joguines i xocolatines com un esperitat no fos trencador...) i cavil·lava com s'ho havia pogut fer aquell tió, en la fosca nit, per a descobrir la traïdora mandarina en mal estat i deixar-la allà sobre les rajoles de la terrassa, mostrant la seva disconformitat amb l'estat d'aquella peça de fruita.

I vinga a barrinar i a pensar com s'ho feia aquell tió llepafils... era inexplicable! Així que, per la meva ment infantil, curulla de sensacions nadalenques, i creient que llavors tot era possible en aquelles dates, només vaig encertar a pensar que allò era màgic! Un petit miracle avançat a la Nit de Nadal... el miracle de la mandarina podrida!

Però no patiu, malgrat l'eventual manca de gana del tió, la Nit de Nadal va esdevenir, com sempre, màgia pura per a mi, amb una caguera fenomenal d'aquell tió de bosc, i la tradicional bufada d'espelmes del pastís d'aniversari del més menut de la família... aquell que uns anys després l'anomenen el porquet de Sant Antoni!

I ja per acomiadar-me us deixo amb una de les xocolatines que el tió no s'oblidava mai de cagar, any rere any, i que jo esperava (i em cruspia) amb més delit! Les pilotetes de futbol de xocolata!


Val, ho reconec, d'alguna manera havia de trobar la relació que em donés peu a fer la falqueta culer... i és que el Barça s'ha proclamat, un altre cop, Campió del Món! Visca el Barça!!!!