dilluns, 12 de desembre de 2016

Cas típic 2511: noi li agrada noia, noi li agrada el Tió de Nadal (1/2)

Aprofitant que estem en aquestes entranyables / odioses (Escolliu la opció que preferiu) dates nadalenques us explicaré la veritable història de l'origen del Tió de Nadal. Si l’any passat ja veu flipar (recordar al diec que ha d'incloure flipar) amb l’història del calendari d’advent (CT2272 i CT2273) aquest any no us quedareu menys sorpresos; ja sabeu, Pons’s Blog culturitzant a la gent sobre tradicions des del 2006 ^^

Per resumir-ho podem dir que el Tió es una costum nadalenca basada en la creença popular d'un tronc màgic que caga dolços i joguines, fins aquí tot força normal, no? Està clar que a tots els que no sigueu catalans, aquesta costum d'estomacar amb un pal a un pobre e inofensiu tros de llenya us sonarà força estranya, i mirat fredament no es per menys. Però si comparem amb altres tradicions com ara empassar-se (mastegar no cal) 12 grans de raïm a les 12 del 31 de desembre, o rascar un ampolla d'anís del mono amb un ganivet, lo del Tió cau perfectament dintre de la anormalitat generalitzada d'aquestes tradicions nadalenques. A part hi ha la particularitat del “cagar”, el tió podria “generar”, “produir”, “crear”, “donar”, “fabricar”, “regalar” o fins hi tot “parir” els regals, però no, els catalans som escatològics de mena i tenim una estima especial al fet de “cagar”, per això posem un home cagant al mig del pessebre i ens quedem tan amples com si fos el més normal del mon. Malgrat el cagar sigui una cosa global, es especialment catalana perquè al acabar es plaent, la fas sense molestar a ningú, de manera discreta i sobretot es gratis.

El Tió de Nadal es una costum estesa per Catalunya, però també es practica a Aragó, al nord dels Pirineus i en alguns llocs més que si m'hagués documentat com cal us podria dir. El seu origen es remunta a temps en els quals la fusta era essencial per il·luminar i escalfar les llars durant els durs mesos d'hivern. Tot això us sonarà una mica desfasat perquè vosaltres sou uns pijos de ciutat amb calefacció a gas ciutat o com a poc elèctrica, però la gent antiga tenia instints més piròmans i preferia cremar la fusta.

Si el Tió no té un somriure psicòtic no es un bon tió

En el seus orígens, la tradició consistia a cercar un tronc bastant gruixut, anomenat Tió (quina casualitat, eh?), el qual es cremava en la llar de foc perquè aquest donés el regal més important de tots durant els mesos freds: El ADSL. Ah no! No! Perdoneu, volia dir la escalfor! De manera simbòlica, la família intercanviava obsequis, normalment dolços pel general, amb això s'aconseguia bàsicament que es corquessin les dents, i això provocava una visita al dentista, que en aquella època era simplement qualsevol que tingués un tenalles. A canvi dels presents intercanviats i sobretot de la promesa d'una primavera fèrtil el Tió era cremat fins a consumir-se. Cagar i cremar, quines coses que ens agraden als catalans, oi?

L'origen d'aquestes costums es remunta a rituals encara més antics, i comuns a diverses cultures. En general, els pobles dels qual la seva riquesa depenia de l'agricultura i no pas per exemple del saqueig i el pillatge, com seria el cas dels fills de les illes del ferro adoradors de Krakens en els Set Regnes de Ponent, sinó que em refereixo als Celtes que solien practicar rituals ignis quan arribava el solstici d'hivern com si volguessin llançar indirectes per tal de recordar al sol que es podia començar a espavilar per pujar les temperatures pròpies del hivern. Com tota tradició pagana, el Tió ha anat evolucionat amb el pas dels anys per adaptar-se als aspectes més comercials, per això ara els troncs tenen una careta somrient pintada, un parell de branquetes que fan de potes davanteres i per demostrar que es català de soca-arrel (aquest joc de paraules es del becari) porta una barretina. Com que actualment cap pare seria tan cruel com per obligar als seus fills a cremar una coseta tan mona i alegre s'ha buscat la alternativa dels cops de bastó, una alternativa clarament més humanitària, on vas a parar!

Demà passat, en la segona part del post aprofundiré més en el procediment del Tió, no us la perdeu que passaré llista! Ah, si, la xocolatina. Com fer un Ferrero Roche gegant