dimarts, 3 de desembre de 2013

Els pessebres vivents

Avui  us  voldria explicar  una història  que  és  a la vegada  una història  cultural i personal.

El meu pare  va marxar  d'exiliat  polític  cap a Andorra,  quan jo tenia  8 anys  o sigui  que era l'any 60.  I  ell  es  va  muntar  la vida  allà, començant totalment de zero,  però  amb  4  fills  i així  que va poder  tenir  un piset  sota  teulada a punt,  nosaltres hi vam anar  a viure  també.



Allà,  el meu pare  va  fer  amics,  andorrans i també  amics  exiliats  polítics com  ara el senyor  Esteve  Albert.    Un  promotor  i agitador cultural de  primera categoria.  I  va ser  aquest  senyor  que  va organitzar  i muntar  el primer  pessebre  vivent  que  hi va  haver  a Catalunya,  l'any 1956. Després  el  va seguir el  de Castell d'Aro  que  a  hores  d'ara  és  el més  antic  de Catalunya,  perquè  va  començar  l'any 1959 i encara  està  en actiu.  Ara,  però  n'hi ha  tota  una llarga  llista

La  seva  intenció  ben aconseguida,  era  commemorar  el naixement  de l'Infant  Jesús  i  al mateix  temps donar una mostra  de la manera  de viure  tradicional de les Valls  D'Andorra.

Hi sortien:  El rabadà i el pastor amb els corders i les ovelles; la trementinaire, la dona que fila, les  pageses, les  dones  de casa, els dallaires, el sabater, el paraire, el fargaire, el caçador, el pescador, els contrabandistes, l’escloper, el picador, el mosso de peu conduint el cavall que porta la mestressa, l’artista que fa les musicadures; fins i tot, per un curiós anacronisme, símbol prometedor de l’Andorra de demà, els esquiadors.

No va  durar  gaires  anys,  just  fins  al 1962,  la qual cosa  vol dir que jo vaig  tenir  ocasió de veure'l  un parell de cops.  Ens  hi va  portar  el meu pare. En un vessant  força  pendent  de la muntanya  d'Engordany,  es  bellugaven  les persones que es veien com figuretes  per  la distància des  d'on els  vèiem els  espectadors.  Feia  fred  i  la poca il·luminació  que hi havia  creava  un ambient  especial,  com si haguéssim  realment retrocedit  en el temps.

Eren èpoques  de canvi  per a mi, que havia  deixat  la ciutat per  viure  allà  i  recordo  l'agredolç  d'aquells primers  Nadals.  Alegres,  perquè tornàvem a ser  tots  junts, amb  un punt  de nostàlgia per  les  persones que  s'havien quedat  enrere:  escoles,  amics,  etc...  Recordo  un any  haver-lo  vist  amb  una mica  de neu a terra.