dijous, 15 de desembre de 2011

L'avi Joan i els pastorets, (conte de Nadal)

Vaig escriure aquest conte fa uns quatre o cinc anys. Originàriament era en castellà, doncs el vaig fer per posar a un msn.group on entrava i on hi havia gent de diverses parts de l’Estat i també de Sudamèrica. El desembre de 2008 el vaig traduir al català i el vaig posar al meu blog. Potser alguns dels més veterans ja l'heu llegit (tres anys, catosfèricament parlant, és molt!) però segur que molts d’altres no. Li tinc un carinyu especial. L’avi es diu Joan, nom del meu pare, i el nét es diu Roger, com un dels meus nebots... El que no us diré és si hi ha més coses reals en aquest conte... llegiu-lo i ja em direu si us ho creieu o no...

L'AVI JOAN I ELS PASTORETS:

Vull explicar-vos la història de com, quan era petit, em vaig convertir en figureta de pessebre. Llavors, quan ho vaig explicar, ningú no em va creure i suposo que ara vosaltres tampoc em prendreu seriosament, però, ¿sabeu una cosa? Doncs que, en el fons, m'és igual.

Jo tenia 8 anys i el que vaig viure va ser tan increïble que volia cridar-ho als quatre vents, que tothom ho sabés... però els adults, tan intel·ligents ells, em donaven copets a l'esquena i deien "quina imaginació té aquest nen!".

A força d'insistir, l'únic que vaig aconseguir va ser sentir com una nit els meus pares parlaven, molt preocupats, de les meves "obsessions". Així va ser com, d'un dia per l'altre, vaig decidir callar. Tothom va pensar que ja m'havia avorrit de tant explicar la mateixa fantasia i, en poques setmanes, ja se'n havien oblidat. Jo no. Aquells records mai marxaran de la meva ment... ni del meu cor.

La setmana passada va venir en Roger, el més petit dels meus néts, té set anys. Va aparèixer tot content, disposat a ajudar-me a muntar el Pessebre... (aquest xiquet és el que més s'assembla a mi, gaudeix molt amb totes aquestes coses)

Vàrem treure les capses de l'armari, les bosses de plàstic amb les muntanyes de suro, vam posar la vella roba de sac damunt la taula... Érem dos bons amics treballant plegats.


Ell va suggerir posar la cova més a l'esquerra, perquè quedés diferent del que vàrem fer l'any passat, i anava desembolicant, una per una, amb tota delicadesa, les diferents figuretes que havia guardat onze mesos enrere: la Verge, l'àngel, un pastor...

Llavors vaig decidir explicar-li la història al meu nét:
- Roger, descansem una estoneta? vols berenar?
- D'acord, col·loquem aquesta muntanya i berenem.

Vaig preparar dues tasses de llet amb Cola-cao –jo no puc abusar-ne, però un dia és un dia– i unes llesques de pa amb tomàquet, pernil i formatge.
- Fillet, què et puc explicar una cosa?
- És clar avi, és una història?
- És una cosa que em va passar a mi, fa molts anys, quan tenia aproximadament la teva edat.
- D'acord, explica-m'ho –va dir en Roger, empassant-se ràpidament un tros de pa per no parlar amb la boca plena.
- El que et diré és cert... però si tu creus que és un conte... doncs... no passa res, d'acord? –vaig somriure.
- Ai, avi, que misteriós...


- Fa molts anys, els meus pares, les meves germanes i jo vivíem a la casa del poble...
- On anem l'estiu, oi?
- Exactament. Doncs bé, allí, per Nadal, també posàvem el nostre Pessebre. Les meves germanes grans ho volien fer tot i a mi gairebé no m'hi deixaven col·laborar. Un any, quan ja l'havien muntat, jo, mig enfadat, em vaig aixecar del llit mentre dormien, decidit a moure totes les figuretes i posar-les al meu gust.
- He, he... jo li vaig fer això mateix una vegada a la Núria –em va interrompre en Roger– però segueix, segueix, avi.

- Bé doncs... resulta que em vaig acostar poc a poc a la taula on era el Pessebre... portava una espelma que ho omplia tot d'ombres. Al apropar la meva mà per començar a moure pastors, vaig sentir una veu suau que deia "vigila!"
- Qui era?
- Un pastor, Roger, un pastor del Naixement
- Què...?
- Ja m'ho pensava que no em creuries –vaig dir.
- Bé, tu continua –el nen tenia la tassa de llet a la ma i la boca entreoberta. Els ulls li brillaven.


- Vaig acostar l'espelma a les figuretes i vaig veure que es movien i que parlaven entre elles. Em vaig quedar mig paralitzat, sense saber què fer. Uns segons més tard vaig poder murmurar "però, què passa aquí?".
Un pastoret que portava un petit xai als braços em va dir: "no ho saps? no has vist l'àngel?" El cor m'anava tan fort que pensava que em passaria alguna cosa.

- Mare meva! –va exclamar en Roger, aquesta vegada sense preocupar-se per empassar, amb la boca plena.
- El pastor seguia parlant: "Estàvem asseguts al costat del foc quan se'ns ha aparegut un àngel... Ens hem espantat molt! Però ell ens ha dit ràpidament que no tinguéssim por, que venia a anunciar-nos una gran notícia, que a la ciutat de David ha nascut el Salvador, el Messies... que trobaríem el nen faixat amb bolquers en una menjadora! Quan l'àngel ha deixat de parlar n'han arribat uns altres i tots junts entonaven uns càntics meravellosos que deien Glòria a Déu que està en el Cel i a la terra Pau als homes a qui el Senyor estima"...
Jo escoltava al pastoret mig embadalit. Ell seguia parlant: "Els àngels han marxat fa poc i ara estàvem pensant que el millor seria apropar-nos a Betlem, a veure què es això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber"


En Roger em mirava però ja no responia res, així que vaig continuar amb l'explicació.

- Jo em sentia emocionat i molt feliç, com flotant, així que no se'm va ocórrer altre cosa que dir-li al pastoret: "deixeu-me anar amb vosaltres, si us plau, si us plau". Un pastor alt i fort que estava al seu costat em va respondre: "vine" i, a l'instant, vaig sentir com un vertigen, com si una força em xuclés endavant, vaig tancar els ulls molt fort i, al obrir-los, estava al Pessebre! era de la mida de les figuretes! Roger, jo era un d'ells! Era allí!

Em van donar una manta bruta i apedaçada però molt calentona i m'hi vaig abrigar bé... es que anava amb pijama i sabatilles!
Vàrem caminar una estona fins que arribàrem al nostre destí:
Allí estava! Tot tal i com havia dit l'àngel!... Vàrem veure a Maria i a Josep, i al petit Jesús a la menjadora... Jo ho vaig veure! Jo hi era!...
I vaig plorar i riure de l'emoció en aquell moment. El meu cor em ballava feliç al pit i vaig sentir que m'inundava la sensació de pau més gran, més bonica e indescriptible que ningú es pugui imaginar.


Vaig mirar al meu amic pastoret i li vaig dir a cau d'orella: "Gràcies per deixar-me venir" i li vaig tornar la manta...
De cop i volta tornava a ser a la saleta de casa, amb la meva mida habitual i amb l'espelma gairebé consumida. Les figuretes, immòbils, eren totes davant el portal.
Vaig mirar el Naixement, vaig fer un petó al Nen i vaig tornar al llit.

Al dia següent em van despertar els crits de la meva germana: "qui ha posat tots els pastors junts aquí al davant? segur que ha estat en Joan!"
Em vaig aixecar d'un salt, corrent i cridant: "han estat ells mateixos!, ho han fet sols!" La meva germana no em feia ni cas i els tornava a posar tots tal i com els havia deixat el dia abans.

A partir d'aquell moment, vaig intentar explicar tot el que havia viscut, a la família, als amics... Ningú no em va creure. Tots se'n reien i asseguraven que ho havia somiat... i jo insistia i insistia... llavors es quan parlaven de la meva gran imaginació... i jo anant repetint el que m'havia succeït durant un munt de dies; fins que vaig comprovar que els meus pares començaven a preocupar-se. Llavors no ho vaig explicar mai més. Fins avui, Roger, que t'ho he explicat a tu.

- Avi, tu estàs segur que no ho vas somiar?
- Seguríssim.
- Llavors, jo et crec. T'ho prometo.

El meu nét es va apropar i em va fer una gran abraçada.

Per això ara us ho he explicat a vosaltres, perquè, si em voleu creure, bé, i si no, no m'importa. El que em val és que en Roger m'ha cregut. Potser qualsevol nit ell també pugui anar a Betlem, amb els pastors, a adorar el Nen.


*****************************


I, ja que els pastors d'aquesta història van fer cas del missatge d'un àngel, vosaltres, si heu llegit tot aquest conte tan llarg, podeu menjar un bombonet amb un angelet de xocolata!