diumenge, 11 de desembre de 2011

Els meus pares



El Nadal  i la seva  preparació  sempre  s'ha relacionat amb la  família. Per  això  no us  estranyarà  que  pensar  en l’Advent  o la preparació del Nadal  em faci recordar  els  meus pares,  que  ja fa  anys  que  no  hi són.  Tant  diferents,  ells  dos,  i tan complementaris.  Van saber  fer,  fins  a l’últim moment,  del Nadal  una  festa  de  tota  la gran família.  Sovint  dubto  si jo sabré fer-ho  tan bé  com ells.  De  moment  la meva  germana  gran  els  hi ha agafat  el relleu.

Quan  ja tots  els germans  érem casats  i afillats,  ens  instal·laven  a casa  els  meus pares...  tota  la setmana de  Nadal  a Cap d’any.  I  érem  (depenent  de les  èpoques) entre 15  i 20  a  tots  els àpats  de  tota  la setmana.  Una feinada  que  encara ara  em costa  d’entendre  com la meva  mare podia  assumir-la.  Clar  que tots  ajudàvem,  però  ella s’emportava la feina grossa.

La  meva  mare,  sempre  ens havia  portat  a la missa del gall,  de petits. De grans  ens  demanava que l'hi acompanyéssim. El meu pare,  que sempre  era  imprevisible,  a vegades  venia  i a vegades  no.  No és que no fos  creient.  Era  un creient  molt  especial.  Deia  que  ell  no  necessitava  intermediaris  entre  Déu  i ell  i que  prou  bé que s’entenien  directament.  També  deia,  en veu baixa,  que  tenia  la seva  amiga  la Mare  de Déu  del Sol del Pont,  la patrona  del seu  poble amb  qui parlar   per  qualsevol cosa  que li  volgués  explicar  o demanar.  I  també era  una mica  mandrós  i fredolic  i sovint s’estimava  més  quedar-se  a casa:  sol i tranquil!  

Però  no us  penseu pas  que  no col·laborava  a  fer  ambient de Nadal.  Col·laborava  de  la manera  més  llaminera i  amb  la més  gran  complicitat  familiar:  xocolata  desfeta  per  tothom  a la tornada  de  la missa  del gall.  No vull pas  dir que la fes ell,  això  no....  ell i la cuina de  casa no  es coneixien gaire.   Però ell  la  recordava,  la demanava, la reclamava  i  mostrava  tan gran entusiasme  en menjar-se-la,  que  en feia  venir  ganes fins  i tot  als  no tan llaminers  i  a tots els  que deien  que  no tenien gens  de gana  i que  encara estaven tips  del sopar.  Tothom  s'hi acabava  afegint!