diumenge, 7 de desembre de 2014

Fem cas al cor

Aquell aeroport perdut de la mà de Deu, on les inclemències del temps retardaven sense data el retorn a casa, va fer que aquelles dues ànimes coincidissin en aquell espai, prou petit, com per començar a parlar de banalitats que acceleressin el temps.
Junts varen fer mans i mànigues per trobar com tornar a casa i ser a temps a la taula de nit bona, una nit així no es pot faltar.
Fàcil no ho va ser, barat tampoc, fins i tot poc ètic alguna vegada, però varen arribar a temps. L’abraçada de comiat deixava un nus a la gola, aquelles hores havien marcat a foc recons del cor que donaven pas a dubtes sobre la vida que portaven.
Les famílies reunides, les taules ben parades amb tot a punt, però no va ser prou motiu com per no agafar el telèfon i fer allò que potser no està bé, però que des del egoisme d’un mateix no es pot fer d’altre manera. 
Va ser una nit bona molt diferent, la primera  que passarien junts dels últims vint anys, recordant sovint, com la varen començar.