dimecres, 11 de desembre de 2013

En Nico, un tió molt especial





Com cada any, al matí del primer diumenge de desembre van anar al bosc amb els avis a buscar un tió per Nadal. L'avi sabia un indret on n'hi havia forces.
En Nil el va trobar de seguida. Era un tronc menut d'una escorça fina, d'un gris verdós.
-Aquest vols, Nil? Tan petit, si sembla un braç de gitano! 
-Aquest és el tió que més m'agrada, avia.
L'avia va observar el tronquet, no era de pi com solien agafar-lo cada any, sinó d'una fusta més llisa i fina que no va saber identificar.
-Doncs, com tu vulguis, nano!
En arribar a casa, el nen el va ensenyar a la mare.
-Mira si n'és de bonic, mama. No caldrà ni que li pintem la cara!
Efectivament, el tronc tenia en la part de la fusta per on l'havien tallat tres taques més fosques que semblaven, amb una mica d'imaginació, els ulls i una boca rodona.
-Es diu Nico.
En Nicolau, va recordar la mare, era un company de classe, potser l'únic amic que el nen havia tingut i que s'havia traslladat d'escola quan el pare va anar a treballar a un altra localitat.
El nen va posar-lo en un racó del menjador, on l'instal·laven cada any i el tapà amb una manta. També li va acostar un plat amb dues mandarines. S'estirà davant del seu nou amic i li va començar a explicar coses: com es deien els seus pares, que estudiava a l'escola, el què esperava que li portes per Nadal i li va prometre una galeta del berenar... El nen que era poc enraonador no parava de xerrar amb el tió.
Entre en Nil i el tió es va establir una relació d'amistat que als pares va estranyar una mica. I més quan una nit van descobrir que el nen dormia abraçat al tronc de fusta. Ell sempre tenia malsons i parlava i plorava endormiscat. Des que dormia amb el nou company descansava molt més tranquil i sense despertar-se.
-Si n'hi ha que dormen abraçats a un peluix, no veig perquè li hem de prohibir que s'abraci al tió. - digué la mare
Va arribar el Nadal i el tionet es va portar la mar de bé. Va cagar tant o més que d'altres de més grossos.
En Nil, però, semblava amoïnat.
-Mama, em fa por que en Nico torni al bosc, jo sé que ell no vol marxar, però potser el venen a buscar i no el deixin quedar aquí.
La mare va assegurar-li que ella es cuidaria de que ningú se l'emportes.
I així cada matí en anar a l'escola en Nil deixava el seu amic entre les glicines del pati, perquè li fessin companya, deia, i al tornar i després de fer els deures s'asseien tots dos a veure la televisió. A la nit se l'enduia a l'habitació, la mare l'havia convençut que el deixés a la tauleta de nit, al seu costat.
-Heu vist que content està el Nico.
Els pares van veure que de les taques que configuraven la cara del tió la que corresponia a la boca s'havia fet més grossa allargant-se, com un somriure.
-Que l'has pintat?
-No, hi ara! És ell que riu.
En Nil, que era un nen tímid i poc sociable havia millorat molt des que tenia aquest nou “amic” amb qui compartia confidències. Ara el convidaven a jugar a casa dels companys o als aniversaris. Estava més segur de si mateix i més content.
Però el més sorprenent va ser que a primers d'abril, quan la primavera ja s'endevinava, al petit tió li van sortir dues fulletes d'un verd intens.
Un miracle de Nadal, deia l'avia, miracles de la primavera, deia la mare. A en Nil li va semblar el més normal del món.