diumenge, 25 de desembre de 2011

Avui és Nadal

El calendari d’advent ha arribat al final, avui és Nadal. Avui és el dia que vèiem tant lluny quan el primer dia del mes obríem la primera finestra. Ha estat un calendari d’advent especial, amb molta gent implicada, gent que ha dedicat un bocí del seu temps a pensar un post , escriure’l, comentar.... Gràcies a tots per l’esforç, per les ganes i per l’alegria!

He estat tot el mes donant voltes a quin post havia de fer, m’he passat dies buscant alguna manera original, divertida o espectacular per acabar el calendari. Necessitava trobar alguna cosa per estar a l’alçada del que heu anat escrivint, de les històries que heu compartit, dels records, de les imatges,dels jocs. He buscat i remirat , provat mil i un sistemes i m’ha estat impossible. Per molt que intenti, per molt que busqui, per molt que provi és impossible contenir 24 dies en un sol post ;perquè no són 24 posts. Son una manera d’entendre i de viure aquestes festes. Cadascú de vosaltres ha aportat la seva visió; única i particular... la seva manera d’entendre i de viure i sobretot les seves ganes de compartir. Qui diu que aquestes festes són tot consumisme? Només cal que reobriu lesfinestres, d’una a una , sense pressa i veureu tot el que hi ha. Fixeu-vos , pareu atenció... veureu que tothom , un dia o altre, un moment o altre ha deixat un comentari recordant els seus Nadals. La majoria són dolços, com la xocolata, i estic segura que s’escrivien amb un mig somriure i certa nostàlgia.

M’ha estat doncs impossible trobar un post a l’alçada, un post que aglutinés tots aquests records i els guardés en una caixeta ben bonica per regalar, perquè regalar un record, un sentiment , una sensació és el que heu estat compartint tots aquests dies, amb els vostres posts, però també amb els vostres comentaris.Tot el que puc fer és guardar tots aquests post en un caixeta, virtual aquesta,i esperar que el Calendari d’advent quedi com un petit record i que quan arribi l’any vinent i s’acosti Nadal torneu a tenir ganes de compartir amb nosaltres aquesta experiència.

Ja només em queda desitjar-vos un BON NADAL i donar-vos les gràcies, a cadascun de vosaltres (Alba, Assumpta, Barce, Carme, El porquet, Joana, Jpmerch, Kweilan, Mariona, MBosch, McAbeu, Rosa i Sargantana). També a tots els que heu passat per aquí al llarg d’aquestes dies. Bones festes a tots i que tots els vostres desitjos es facin realitat.

Ei, no us pensàveu pas que m’oblidaria de la xocolata!




dissabte, 24 de desembre de 2011

Posa un desig al cel

M’encanta rebre postals, especialment de Nadal. Postals de totes mides, escrites amb bona lletra, amb dibuixos, amb fotografies o amb un simple Bon Nadal. Les posem al moble del menjador i allà ens acompanyen totes les festes, recordant-nos que hi ha gent que pensa en nosaltres i es reserva una estoneta per enviar-nos una felicitació. Però d’uns anys cap aquí aquesta tradició s’està perdent i em sap greu. És una tradició molt bonica.


Tot i així, s’ha encetat un nou costum, les postals de Nadal electròniques. No parlo d’un vídeo reenviat o d’una d’aquestes postals de Nadal que corren pel món i que només cal copiar, no. Parlo de vertaderes obres d’art que hi ha gent que fa per poder enviar als altres. Amics que fan l’esforç de fer un Power ben bonic amb fotos pròpies i te l’envien, altres que busquen aquella imatge que explica què volen dir o saben trobar les paraules justes i adequades per desitjar-te un Bon Nadal o una bona entrada d’any. Aquestes postals també m'agraden, sap greu no poder-les lluir i posar-les a un lloc ben visible de casa perquè acompanyin a la resta i guarda-les quan s’acaben les festes dins la caixa amb totes les postals i cartes que he anat rebent al llarg dels anys.

Acabo d’adonar-me que el que m’agrada de les postals de Nadal, no són les postals en si, sinó els bons desitjos que hi ha al darrera, l’esforç de la gent que les ha fet, el moment que t’han dedicat, que han pensat en tu i que han decidit que val la pena una estoneta del seu temps per enviar-te un bon desig.

Si heu estat bon nens i heu arribat fins aquí podeu prendre un bombó

Però aquí no s'acaba aquest post. Heu agafat el bombonet? Veieu quina forma té? És que dins d'un estel us hem deixat un bon desig. El podeu veure aquí posant aquest codi: 410916

Si hi heu anat, és que heu estat els més bons de la catosfera i podeu agafar-ne un altre!

divendres, 23 de desembre de 2011

Encreuat de Nadal - 04

Acceptant el convit de participar en aquest CALENDARI d'ADVENT 2011, ho faig amb un dels jocs que us proposo de tant en tant al XAREL-10. Concretament he preparat una sèrie de Mots Encreuats Temàtics Nadalencs dedicats a quatre temes ben concrets de la nostra rica tradició del temps de Nadal. I aquí tenim el quart i últim...

EL DINAR DE NADAL

"... al voltant de la taula del dinar de Nadal hom procurava d'aplegar-hi els parents més pròxims, i com més millor. Els qui tenien familiars que vivien a dispesa o en casa d'amo, avui els convidaven, puix que resultava ingrat de tenir algun parent que hagués de menjar en casa forastera i separat del nucli i l'escalf familiars. Hom passava per damunt de desavinences i d'antipaties, per evitar que algun parent hagués de menjar entre gent estranya, com un bord..."
"La nota típica del dinar tradicional barceloní era l'escudella feta obligadament amb pasta ben grossa i ben gruixuda ... Hom la feia amb l'olla de les quatre ordres mendicants, dita també de les quatre carns ... Aquesta olla magna només solia fer-se tres cops a l'any: per Nadal, pel sopar de dimecres de Carnestoltes ... i pel dia del sant del cap de casa. Val a dir que cap d'aquestes dues últimes olles no era tan grassa ni tan abundant com la de Nadal, per a la qual no es planyia res."
(Textos extrets del "Costumari Català de Joan Amades")



Fem doncs una bona escudella barrejada i ompliu el següent encreuat amb 20 dels ingredients de l'Escudella i Carn d'olla segons la recepta inclosa dins el Corpus de la Cuina Catalana.
Per facilitar-vos la feina, us regalo els espais (quadres negres), els articles, les preposicions i dos dels ingredients amagats:





Si heu trobat algun dels 20 ingredients de l'Escudella i Carn d'Olla
podeu agafar un bombó.
Agafeu-ne només un per cada ingredient encertat, que estan comptats!!



dijous, 22 de desembre de 2011

Un conte nadalenc.

Quan se’m va proposar fer una entrada per aquest calendari d’Advent em vaig posar contenta. Més encara quan em van dir que el tema era el conte de Dickens El grillo del hogar (1845). Només amb el títol tot el que t’envolta s’impregna del sabor nadalenc. Potser perquè els Contes de Nadal de l’autor anglès van associats a regals, a arbres engalanats amb boles brillants, a llums de colors que fan pampallugues...
Però quan vaig llegir a la xarxa tot el que s’escriu d’aquesta breu novel·la, aquella il·lusió primera es va esvair. La majoria eren crítiques negatives. Que si avui en dia ja no podia interessar als joves una història així, que era un conte que havia quedat desfasat... I llavors per uns moments em vaig quedar com una perfecta il·lusa. Què estava fent? Què pretenia recomanar?
Es tracta d’una història antiga que té com a centre un grill màgic que canta o no segons les sensacions que es desprenen dels personatges siguin positives o no. Un grill que fa notar la seua veu quan la felicitat regna a la casa i que calla quan la mentida o la desconfiança amenacen la pau d’aquella llar.
Vaig pensar que la narració sembla una mica sosa però rellegint les anades i vingudes de la senyora Peerybingle o del seu marit John o del Caleb i la seua filla... vaig tornar a sentir que és també una història plena de senzillesa i una història plena de màgia. Un conte on la felicitat i l’alegria per les petites coses s’escapa de totes les planes i vénen a quedar-se dins les nostres ànimes.
Ja no hi ha històries com aquesta. És veritat. Són fruit del seu temps i de la visió de la societat del Sr. Dickens. Però El grillo del hogar és un clàssic i els temes que allà veiem són universals. Perquè qui pot dir que l’alegria, la veritat o l’amor estan passats de moda?
Bon Nadal!

dimecres, 21 de desembre de 2011

L'arbre de Nadal

Una de les coses que cada any esperava amb més ganes les setmanes abans del Nadal, era quan tota la family anàvem a buscar l'arbre de Nadal. A casa mai hem comprat cap avet, però sempre hem tingut un arbre de Nadal natural. Cada any tots cinc, els meus pares, els meus dos germans i jo, un cap de setmana abans de Nadal, ens vestíem de muntanya i anàvem cap el bosc. Allà, un cop arribàvem a un terreny familiar, voltàvem i voltàvem fins a trobar el ginebró més bonic i amb la forma més maca, ja que l'escollit seria el nostre arbre de Nadal. Un ginebró no és com un avet que creix dret i recte; al ser un arbust, fàcilment es torça i queda mal girbat. Pel que costa una mica trobar-ne un amb bona planta. Però cada any el trobàvem els cinc plegats. I no us penseu que ens conformàvem amb el primer que vèiem. Fins que tots no ens posàvem d'acord, no hi havia tracte i seguíem buscant. Ara aquest m'agrada a mi, però a vosaltres us sembla massa baix. Aquest és maco però està un mica tort...-però Cati, si hi posem un petit tronc al mig ni es veurà i quedarà ben dret-..que no, aquest no. Aqueeeeet vols? Però si és enorme, no sé pas com el duríem...

Anar a buscar l'arbre era riure pels descosits, tenir petites batalletes on cadascú defensava que el que ell havia trobat era el millor candidat. Eiiii...veniu aquí, correu, ja l'he trobat, aquest és preciós. Vaaaa, quina decepció, era millor el que hem vist abans. I un cop ens decidíem, veure el meu pare tallant el tronc amb una serra manual (no elèctrica!) i veure com esbufegava no tenia pèrdua. A vegades fins i tot l'ajudàvem a aguantar el tronc de l'arbre, perquè no se li mogués i pogués tallar més fàcilment. Quan ho fèiem ens queixàvem perquè ens punxàvem. Sí, els ginebrons tenen unes fulles semblant a les d'un avet, però punxagudes. Pel que si les toques et punxes. Un cop tallat, el meu pare se'l carregava a l'esquena (nosaltres fèiem d'ajudants -d'aquells que distreuen més que no pas ajuden-) i tornàvem caminant cap a casa. Arribàvem baldats i  amb les mans ben enganxoses per la resina del tronc de l'arbre.

Els ginebrons no són tan simètrics com els avets, ni tenen una forma tan "perfecta", i a més punxen; però tot i això, els trobo molt bonics i no els canviaria per cap altre. És el nostre arbre de Nadal. Al meu poble tothom fa servir el ginebró com a arbre de Nadal, perquè allà creix molt bé i n'hi ha molts. Pel que inevitablement quan penso en arbre de Nadal, veig un ginebró.

A casa cada any seguim tenint un arbre de Nadal que és un ginebró. Els meus pares segueixen anant-lo a buscar junts. Nosaltres tres (els meus germans i jo) els darrers anys ja no hi anem, perquè ja fem més la nostra i pugem directament al poble per celebrar el Nadal. Ara bé, cada cop que miro l'arbre per veure com és el d'aquest any, em venen al cap els records de l'aventura que significava anar-lo a buscar, com rèiem i que bé que ens ho passàvem.

I com que heu estat tan bons minyons i heu llegit fins aquí baix.....AQUÍ TENIU UNA XOCOLATINA! N'he posat una de xocolata negra, una de llet i una de blanca perquè cadascú triï la que més li agradi.


Dolces festes!

dimarts, 20 de desembre de 2011

Coses Típiques

A part de la Fira de Santa Llúcia i altres arreu de Catalunya i el món i els aparadors de Nadal, hi ha altres coses que ara sovintegen per totes les cases i els carrers.

1er.- El boix grèvol: És aquella planta de fulles punxegudes i boletes(el fruit) vermelles. Fan molt bonic, però, té una pega, és una espècie protegida i no es pot collir així com així com qui cull espàrrecs, per això prefereixo fer-li fotos i segons l'any, poden tenir boletes o estar colgats per la neu, si és que volem un nadal nòrdic o més tropical. Sembla ser que proporciona protecció contra la mala sort i aportava prosperitat. Protecció, segur, si en portes a la ma i algú et vol fer mal, brandant la branca del grèvol et protegeix i l'altre s'endú una bona punxada.
Dins el vessant plantívol, el galzeran, el vesc i les ponseties, són altres elements decoratius de nadal.




2on.- La neu: Molts cops, volem aquesta imatge per Nadal, però això, només ho tenen uns quants i no tots els anys. No sé per que quan veiem aquestes imatges i sempre en les postals de Nadal, queda molt nadalenc, tots fem que elsnostres pessebres tinguin neu. Però... És un lloc típic de neu, Betlem o Galilea, sempre m'ha fet gràcia aquest nom o Jerusalem? Em sembla que tenen tanta neu com aquí Barcelona. És més, si neva a segons quins llocs... passa el que passa, que ja ho va explicar la Rosa en el seu post de la gran nevada. Si, jo aquí, trencant mites, però sóc la prime que vol neu!


3er.- Els Llums: Els ajuntaments o els botiguers, guarneixen els carrers amb llums, fa més festa si hi ha llums de colors pels carrers. En els darrers anys, estan guanyant les de baix consum i preferiblement en colors més blaus i freds, queda alguna il·luminació d'aquelles, que eren tot coloraines, vermells, blaus, verds, grocs, amb motius com espelmes, pares noëls, fulles de grèvol o qualsevol altre motiu. Ens pot agradar més o menys, però són prou correctes.


La cosa, es desmadra en els balcons i jardins de les cases particulars. Van a zones i a escales, si en una escala, hi ha algú que posa llumetes de colors, segur, que algun altre veí, també les posarà i més, per no ser menys, si un ha posat un pare noël lladre, l'altre en posarà tota una ristra com si fossin alls i així tenir tota la banda. Aquí proliferen tots els colors i a més en intermitència constant. Molts posen també l'arbre al balcó, per ensenyar-lo a tot el veïnat, no són gens ni  mica egoistes i volen compartir amb tots el seu arbre, és nadal, moment de ser tots amics i de compartir.


4art.- El Tió: Amb això, ja entrem de ple a les festes sense aturador. Per fi, els pares i mares de tot Catalunya, podran deixar de menjar mandarines i kiwis i fruits secs després de sopar o amagar-les altre cop a la nevera o a l'armari de la fruita. L'il·lusió amb que es fa, fa que no es pugui veure res més que el que caga. Qualsevol cosa serveix per donar llenya al tió i pobrets, nens que "no tenen" joguines, encara en tindran més.


5è.- El vers de Nadal: I el més interessant de dir el vers, era l'aguinaldo, aquells vint duros que et donava cada parent major d'edat, que era una pasta. Ara dit aixì, vint duros venen a ser uns setenta cèntims d'euro. Aquí, l'Àlex, ja pillava força més i s'ho guardava per comprar-nos regals a nosaltres, papes, tiet, tieta i iaies, pels sants i aniversaris. A mi, el vers de nadal, m'el feien aprendre a l'escola i com un secret, que em costava molt, no dir-lo fins el dia després d'haver dinat.
Després d'aquest dia, pels petits venen uns dies sense gaire cosa, el cap d'any, no és festa per anar ensenyant fotos, qui més qui menys ha tingut vint anys i ha fet una mica de tot i aquestes fotos, millor a casa, que les misèries es queden a casa! Pels petits, venen uns dies de festa tot esperant els reis, i cal entretenir-se, el fantàstic Salón de la Infancia y la Juventud que feien a la fira a Montjuic, on estaves més estona fent cua que cap altra cosa.


6è.- La carta als reis: Tocava escriure la carta als reis, mirant el catàleg de joguines del Corte Inglés i tots els anuncis que feien a la tele, en blanc i negre. Havia els fixes, que sempre demanava i mai m'ho portaven, a saber, la bicicleta, els patins i alguna altra animalada, que per demanar no em quedava. Vestits de la Nancy, el microscopi, el joc de química i moltes altres coses. No només demanava per mi, sinó que també demanava pels meus pares i els meus avis. Calia anar a donar-la als reis. Els reis que jo anava eren els de veritat, tota la resta eren patges i carters reials, però els titulars eren aquests, per això la meva mare i la meva tieta ens deien que havia més gent i calia fer més cua. Quina por!, quan et demanava el rei si t'havies portat bé i no havies fet enfadar als pares i als mestres. Més por, que no pas quan després t'anaves a confessar i el capellà et demanava si havies fet alguna cosa mal feta. Els reis, era autèntic, per que a més tot ho veuen i tenen coloms que vigilen i si no et portes bé et porten carbó i es poden emportar totes les joguines.


7è.- El dia de reis: Alegria i decepció. La bicicleta mai me la van portar els reis. Els reis a casa, menjaven torró, bevien conyac i els camells, pa sec i aigua per beure. Llevar-se d'hora ben d'hora, que ja ho diu en Guardiola, veure que t'han portat els reis, despertar els pares, obrir els regals, jugar una mica, esmorzar i començar la tourné per casa de tots els parents a recollir les joguines i tornar a dinar a casa, per poder jugar a la tarda. A mi, em portaven poques coses que calgués montar, al meu germà, si que els garatges i altres coses així calia muntatge.

 8è.- L'últim, però no el menys important, El Menjar: Menjar que ens sortirà per les orelles. No sé, per que el margalló és molt típic, igual que la pinya, fan nadal. Les neules, els torrons i una copeta de cava fresquet. ja us podeu servir!


I si heu arribat fins aquí, que ja és tenir paciència! I no us heu acabat els torrons i les neules i encara us queda un foradet, podeu agafar la xocolatina, que aquest calendari d'advent, ja li queden poques finestres.


dilluns, 19 de desembre de 2011

El miracle de la mandarina podrida

Era un tió de bosc, fet per mans expertes i pageses, i a ciutat potser s'hi trobava estrany. Per evitar-li l'enyor rural, una semana exacta abans de la Nit de Nadal el treiem del seu cau i el mimàvem qui-sap-lo. 

Essent fort i rude era un tió agraït amb el fred així que el posàvem a la terrassa tota la setmana. Aquells set dies, mon germà i jo, el cuidàvem com un rei, que era realment el que esdevenia el tió durant tota aquella setmana. En el fons, però, el volíem cebar tant com poguéssim per tal que la Nit de Nadal cagués sense aturador.

La dieta del tió durant aquells dies havia d'estar fonamentada en productes típics de l'època hivernal i que tinguessin força fibra (per acumular contingut...). Així que res millor que unes bones mandarines!



Així que, amb il·lusió infantil, cada nit, en processó de feligresa passió tionaire, els dos germans anàvem a la terrassa a deixar-li un bon grapat de mandarines per tal de que el tió, que era d'hàbits nocturns, s'alimentés durant tota la nit (i acumulés força fibra...).

L'endemà al matí les corredisses eren dignes dels més ràpids velocistes olímpics, polsant pel passadís com a eixalabrats, des de l'habitació on dormíem plegats, que estava a l'altra punta del pis, fins al menjador. Allà sortíem a la terrassa per a comprovar si el tió havia tingut un bon àpat durant la nit. 

Dia rere dia el gormand s'ho acabava tot! No deixava ni una engruna de totes les mandarines que li havíem posat la nit abans. Allà on havíem col·locat les set o vuit mandarines només s'hi tornaven a veure les rajoles brunes de la terrassa.

Però un dia en sortir a la terrassa varem descobrir, absolutament sorpresos, que el tió havia deixat una mandarina sobre les rajoles brunes de la terrassa. Varem prendre aquella mandarina amb els ulls fora d'òrbita, preguntant-nos el motiu d'aquella sobtada manca de gana del tió, i cridàvem "papaaaa! mamaaaa!" per a veure si ells, amb la seva experiència de pares, ens podien resoldre el misteri d'aquella preocupant desgana (a veure si no el tindríem prou cebat...).

Amb paciència de pares varen agafar la mandarina, se la varen mirar per tots els cantons i oh! descobriren que aquella mandarina estava podrida! No havíem estat prou curosos a l'hora de triar les mandarines la nit anterior i se'ns n'havia colat una de podrida!

Llavors, a mi, se'm varen trencar tots els esquemes mentals (com si el fet que un tió mengés mandarines ell solet i dies després cagués joguines i xocolatines com un esperitat no fos trencador...) i cavil·lava com s'ho havia pogut fer aquell tió, en la fosca nit, per a descobrir la traïdora mandarina en mal estat i deixar-la allà sobre les rajoles de la terrassa, mostrant la seva disconformitat amb l'estat d'aquella peça de fruita.

I vinga a barrinar i a pensar com s'ho feia aquell tió llepafils... era inexplicable! Així que, per la meva ment infantil, curulla de sensacions nadalenques, i creient que llavors tot era possible en aquelles dates, només vaig encertar a pensar que allò era màgic! Un petit miracle avançat a la Nit de Nadal... el miracle de la mandarina podrida!

Però no patiu, malgrat l'eventual manca de gana del tió, la Nit de Nadal va esdevenir, com sempre, màgia pura per a mi, amb una caguera fenomenal d'aquell tió de bosc, i la tradicional bufada d'espelmes del pastís d'aniversari del més menut de la família... aquell que uns anys després l'anomenen el porquet de Sant Antoni!

I ja per acomiadar-me us deixo amb una de les xocolatines que el tió no s'oblidava mai de cagar, any rere any, i que jo esperava (i em cruspia) amb més delit! Les pilotetes de futbol de xocolata!


Val, ho reconec, d'alguna manera havia de trobar la relació que em donés peu a fer la falqueta culer... i és que el Barça s'ha proclamat, un altre cop, Campió del Món! Visca el Barça!!!!

diumenge, 18 de desembre de 2011

Les figures del pessebre


Als nens,  a tots  en general  i als meus  néts  en particular,  els agrada  molt cantar,  i ara  al cotxe  portem  un disc  de nadales  que els agrada  repetir  i repetir. Hi ha una cançó  que també els agrada  molt i en aquest  disc  no hi és.  Fa poc  vaig  trobar  un conte  que la il·lustrava.   Amb  uns dibuixos  molt bonics.  Em va  agradar  i el vaig  comprar  per  cantar-la  amb ells, tot  mirant els dibuixos.  Però  només  hi havia dibuixada  la primera  estrofa.  I em vaig proposar  acabar-lo  a la meva manera.

El temps Sant és  arribat
i amb el fred, la neu i gebre,
les figures del pessebre,
una a una van tornant:







Si l'heu cantada  sencera,  ja podeu  agafar  un  trosset  de xocolata!




N'HE TROBAT UN VÍDEO:
 

dissabte, 17 de desembre de 2011

El senyor Francisco


Envoltat pels seus nets, el iaio encetava la cerimònia de les estrenes. Fent servir un nino de guinyol, anava, un per un, des del més gran al més menut, donant-los una moneda de vint-i-cinc pessetes i improvisant un conte alhora, un de diferent per a cadascú.


Aquells huit contes que tots el xiquets escoltàvem embadalits cada Nadal, sens dubte, eren els contes més bonics que mai havíem sentit.

Han passat molts anys. No sé on pararà aquell nino, però sé que d'alguna manera, el senyor Francisco —que és com el iaio li deia—, sempre en torna, ni que siga en la memòria, el dia de Nadal.






divendres, 16 de desembre de 2011

Encreuat de Nadal - 03

Acceptant el convit de participar en aquest CALENDARI d'ADVENT 2011, ho faig amb un dels jocs que us proposo de tant en tant al XAREL-10. Concretament he preparat una sèrie de Mots Encreuats Temàtics Nadalencs dedicats a quatre temes ben concrets de la nostra rica tradició del temps de Nadal. Ha arribat l'hora del tercer...

LES NADALES

"A la mitjanit del dia 24 de desembre hi ha el costum de cantar Nadales davant del pessebre, acompanyant-se de diversos instruments populars com la simbomba, la pandereta, la picarola, el cèrcol i els ferrets. Hom considera que aquesta tradició és una continuació de les cançons que s'interpretaven dins de l'església en un ambient de gatzara. En sortir del temple la representació del quadre del naixement i traslladar-se al de la llar en la forma de pessebre, les cançons es van desplaçar amb ell. Però abans d'entrar a la casa, les Nadales corrien pel carrer; havia estat molt estès el costum de formar colles de jovent que aquesta nit anaven pels carrers cantant cançons de Nadal acompanyant-se dels instruments populars més inversemblants. Hi havia llocs on aquest pintoresc conjunt musical, a més, passava de casa en casa captant i el que recollien s'ho gastaven en menjar i beguda."
(Text extret de "Festes i costums dia a dia. Calendari de la cultura tradicional viva segons Joan Amades")



Us proposo que recordeu alguna de les cançons de Nadal que tots hem cantat i que ompliu el següent encreuat amb els títols de 14 Nadales Tradicionals. Per facilitar-vos la feina, us regalo els espais (quadres negres), els articles, les preposicions i una de les Nadales:





Si heu trobat alguna de les 14 Nadales Tradicionals podeu agafar un bombó.
Agafeu-ne només un per cada cançó encertada, que estan comptats!!


dijous, 15 de desembre de 2011

L'avi Joan i els pastorets, (conte de Nadal)

Vaig escriure aquest conte fa uns quatre o cinc anys. Originàriament era en castellà, doncs el vaig fer per posar a un msn.group on entrava i on hi havia gent de diverses parts de l’Estat i també de Sudamèrica. El desembre de 2008 el vaig traduir al català i el vaig posar al meu blog. Potser alguns dels més veterans ja l'heu llegit (tres anys, catosfèricament parlant, és molt!) però segur que molts d’altres no. Li tinc un carinyu especial. L’avi es diu Joan, nom del meu pare, i el nét es diu Roger, com un dels meus nebots... El que no us diré és si hi ha més coses reals en aquest conte... llegiu-lo i ja em direu si us ho creieu o no...

L'AVI JOAN I ELS PASTORETS:

Vull explicar-vos la història de com, quan era petit, em vaig convertir en figureta de pessebre. Llavors, quan ho vaig explicar, ningú no em va creure i suposo que ara vosaltres tampoc em prendreu seriosament, però, ¿sabeu una cosa? Doncs que, en el fons, m'és igual.

Jo tenia 8 anys i el que vaig viure va ser tan increïble que volia cridar-ho als quatre vents, que tothom ho sabés... però els adults, tan intel·ligents ells, em donaven copets a l'esquena i deien "quina imaginació té aquest nen!".

A força d'insistir, l'únic que vaig aconseguir va ser sentir com una nit els meus pares parlaven, molt preocupats, de les meves "obsessions". Així va ser com, d'un dia per l'altre, vaig decidir callar. Tothom va pensar que ja m'havia avorrit de tant explicar la mateixa fantasia i, en poques setmanes, ja se'n havien oblidat. Jo no. Aquells records mai marxaran de la meva ment... ni del meu cor.

La setmana passada va venir en Roger, el més petit dels meus néts, té set anys. Va aparèixer tot content, disposat a ajudar-me a muntar el Pessebre... (aquest xiquet és el que més s'assembla a mi, gaudeix molt amb totes aquestes coses)

Vàrem treure les capses de l'armari, les bosses de plàstic amb les muntanyes de suro, vam posar la vella roba de sac damunt la taula... Érem dos bons amics treballant plegats.


Ell va suggerir posar la cova més a l'esquerra, perquè quedés diferent del que vàrem fer l'any passat, i anava desembolicant, una per una, amb tota delicadesa, les diferents figuretes que havia guardat onze mesos enrere: la Verge, l'àngel, un pastor...

Llavors vaig decidir explicar-li la història al meu nét:
- Roger, descansem una estoneta? vols berenar?
- D'acord, col·loquem aquesta muntanya i berenem.

Vaig preparar dues tasses de llet amb Cola-cao –jo no puc abusar-ne, però un dia és un dia– i unes llesques de pa amb tomàquet, pernil i formatge.
- Fillet, què et puc explicar una cosa?
- És clar avi, és una història?
- És una cosa que em va passar a mi, fa molts anys, quan tenia aproximadament la teva edat.
- D'acord, explica-m'ho –va dir en Roger, empassant-se ràpidament un tros de pa per no parlar amb la boca plena.
- El que et diré és cert... però si tu creus que és un conte... doncs... no passa res, d'acord? –vaig somriure.
- Ai, avi, que misteriós...


- Fa molts anys, els meus pares, les meves germanes i jo vivíem a la casa del poble...
- On anem l'estiu, oi?
- Exactament. Doncs bé, allí, per Nadal, també posàvem el nostre Pessebre. Les meves germanes grans ho volien fer tot i a mi gairebé no m'hi deixaven col·laborar. Un any, quan ja l'havien muntat, jo, mig enfadat, em vaig aixecar del llit mentre dormien, decidit a moure totes les figuretes i posar-les al meu gust.
- He, he... jo li vaig fer això mateix una vegada a la Núria –em va interrompre en Roger– però segueix, segueix, avi.

- Bé doncs... resulta que em vaig acostar poc a poc a la taula on era el Pessebre... portava una espelma que ho omplia tot d'ombres. Al apropar la meva mà per començar a moure pastors, vaig sentir una veu suau que deia "vigila!"
- Qui era?
- Un pastor, Roger, un pastor del Naixement
- Què...?
- Ja m'ho pensava que no em creuries –vaig dir.
- Bé, tu continua –el nen tenia la tassa de llet a la ma i la boca entreoberta. Els ulls li brillaven.


- Vaig acostar l'espelma a les figuretes i vaig veure que es movien i que parlaven entre elles. Em vaig quedar mig paralitzat, sense saber què fer. Uns segons més tard vaig poder murmurar "però, què passa aquí?".
Un pastoret que portava un petit xai als braços em va dir: "no ho saps? no has vist l'àngel?" El cor m'anava tan fort que pensava que em passaria alguna cosa.

- Mare meva! –va exclamar en Roger, aquesta vegada sense preocupar-se per empassar, amb la boca plena.
- El pastor seguia parlant: "Estàvem asseguts al costat del foc quan se'ns ha aparegut un àngel... Ens hem espantat molt! Però ell ens ha dit ràpidament que no tinguéssim por, que venia a anunciar-nos una gran notícia, que a la ciutat de David ha nascut el Salvador, el Messies... que trobaríem el nen faixat amb bolquers en una menjadora! Quan l'àngel ha deixat de parlar n'han arribat uns altres i tots junts entonaven uns càntics meravellosos que deien Glòria a Déu que està en el Cel i a la terra Pau als homes a qui el Senyor estima"...
Jo escoltava al pastoret mig embadalit. Ell seguia parlant: "Els àngels han marxat fa poc i ara estàvem pensant que el millor seria apropar-nos a Betlem, a veure què es això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber"


En Roger em mirava però ja no responia res, així que vaig continuar amb l'explicació.

- Jo em sentia emocionat i molt feliç, com flotant, així que no se'm va ocórrer altre cosa que dir-li al pastoret: "deixeu-me anar amb vosaltres, si us plau, si us plau". Un pastor alt i fort que estava al seu costat em va respondre: "vine" i, a l'instant, vaig sentir com un vertigen, com si una força em xuclés endavant, vaig tancar els ulls molt fort i, al obrir-los, estava al Pessebre! era de la mida de les figuretes! Roger, jo era un d'ells! Era allí!

Em van donar una manta bruta i apedaçada però molt calentona i m'hi vaig abrigar bé... es que anava amb pijama i sabatilles!
Vàrem caminar una estona fins que arribàrem al nostre destí:
Allí estava! Tot tal i com havia dit l'àngel!... Vàrem veure a Maria i a Josep, i al petit Jesús a la menjadora... Jo ho vaig veure! Jo hi era!...
I vaig plorar i riure de l'emoció en aquell moment. El meu cor em ballava feliç al pit i vaig sentir que m'inundava la sensació de pau més gran, més bonica e indescriptible que ningú es pugui imaginar.


Vaig mirar al meu amic pastoret i li vaig dir a cau d'orella: "Gràcies per deixar-me venir" i li vaig tornar la manta...
De cop i volta tornava a ser a la saleta de casa, amb la meva mida habitual i amb l'espelma gairebé consumida. Les figuretes, immòbils, eren totes davant el portal.
Vaig mirar el Naixement, vaig fer un petó al Nen i vaig tornar al llit.

Al dia següent em van despertar els crits de la meva germana: "qui ha posat tots els pastors junts aquí al davant? segur que ha estat en Joan!"
Em vaig aixecar d'un salt, corrent i cridant: "han estat ells mateixos!, ho han fet sols!" La meva germana no em feia ni cas i els tornava a posar tots tal i com els havia deixat el dia abans.

A partir d'aquell moment, vaig intentar explicar tot el que havia viscut, a la família, als amics... Ningú no em va creure. Tots se'n reien i asseguraven que ho havia somiat... i jo insistia i insistia... llavors es quan parlaven de la meva gran imaginació... i jo anant repetint el que m'havia succeït durant un munt de dies; fins que vaig comprovar que els meus pares començaven a preocupar-se. Llavors no ho vaig explicar mai més. Fins avui, Roger, que t'ho he explicat a tu.

- Avi, tu estàs segur que no ho vas somiar?
- Seguríssim.
- Llavors, jo et crec. T'ho prometo.

El meu nét es va apropar i em va fer una gran abraçada.

Per això ara us ho he explicat a vosaltres, perquè, si em voleu creure, bé, i si no, no m'importa. El que em val és que en Roger m'ha cregut. Potser qualsevol nit ell també pugui anar a Betlem, amb els pastors, a adorar el Nen.


*****************************


I, ja que els pastors d'aquesta història van fer cas del missatge d'un àngel, vosaltres, si heu llegit tot aquest conte tan llarg, podeu menjar un bombonet amb un angelet de xocolata!

dimecres, 14 de desembre de 2011

SANTA LLÚCIA ENS CONSERVI LA VISTA


No vaig pensar en el dia que triava per l'entrada ni tampoc de que aniria l'entrada, i vet aquí que la casualitat ha volgut que es trobessin tots dos. La festa de la santa i la fira en el dia que faig l'entrada. Bé, de fet, Santa Llúcia va ser ahir, Santa Llúcia va ser santa i màrtir, com molts, i és la patrona de les modistes, que van a la catedral a posar un ciri a la santa, que era una nena, per que sa mare l'havia promés a un senyor pagà i en no voler-s'hi casar, la va denunciar per cristiana, que estava mal vist, i llavors la van torturar i treure els ulls, si en voleu saber més i més ben explicat, sobre aquesta santa aquí teniu més. La Fira de Santa Llúcia, és la fira de nadal de Barcelona, la posen a la Plaça de la Catedral, segur, segur que es fa, des de'l 1786, dos cronistes importants en parlen de la mateixa data, en aquest enllaç teniu la història i aquestes coses del costumari.

De petita, el meu pare ens portava a comprar l'arbre de nadal, la molsa anàvem nosaltres a collir-la, el suro ja el teniem i sempre queia alguna figureta més, però ja en teniem moltesi totes diferents en estil i mida, així que el pessebre de casa, sempre ha sigut una mica un desori, el pescador més gran que no pas el pont, uns reis més grans que les casetes de suro que ja eren del meu pare, figuretes de fang, barrejades amb figuretes de plàstic, palmeres, arbrets de farigola, un riu d'aigua i durant uns quants anys fins i tot estany amb peixos de carn i espines. Amb el veí, el Quim, feiem concursos de qui feia el pessebre més gran, el seu acostumava a ser més gran que el nostre, per que tenien més espai, però el nostre tenia aigua de veritat i peixos, així que quedàvem empatats. Tant en Quim papa Xavi, com el meu pare, eren els qui feien el disseny i nosaltres ens limitàvem a fer de manobres i a posar les figuretes. Cada lloc tenia el seu llum adient i no es veia cap fil elèctric, cosa que no passava en els altres pessebres que jo veia a casa d'altres. també ens deixàvem molsa si ens faltava, a un o altre. Les figures de casa meva, caminaven soles cada nit.
Doncs, si, jo també he anat a la fira de Santa de Llúcia, com perdre-s'ho? Paradetes, gent i vaig fer fotos. Som un poble amb unes tradicions molt nostrades i escatològiques, el català sempre pensa en el cagar i en fotre cop de bastó, el cagar, està clar. Fem cagar el Tió a cop de bastó i hi ha un ball que és el ball de bastons. 

De parades de tiós i tions, hi havia unes quantes, amb mides i vestimentes per tots els gustos, bé de tots els gustos no, la barretina, la senyera o del Barça. A ningú no se li farà estrany, que després de rebre tanta llenya, aquests pobres "tionets" facin una pinta un mica de psicòpates i tinguin els ulls una mica girats.


Continuant amb l'escatologia nostrada, hi ha les parades de caganers, en Doraemon, en Bob "esponja", Astèrix, Obèlix, en Pau Gasol, en Mic, pobric! entre tots els típics, que de vegades ja cansen. No em demaneu, preus, que no en sé, no pensava comprar cap d'aquestes coses, que per cagar-la, ja la cago jo prou bé tota soleta!


Parades de guarnimets, i si la Fira de Santa Llúcia, té una cosa, és que no és minimalista, és barroca i carregada, tothom exposa tot el gènere que té, no sigui que la gent no pregunti. Alguns firaires, són molt agradables i no els fa mandra ensenyar i cantar-te les excel·lències del seu producte,  hi ha d'altres, que sembla que la gent els fa nosa i després es queixen que no venen. Campanetes, pinyes, mitjons, cistellets de vimet decorats i tots els elements nadalencs.

Alguns sembla que tinguin les figuretes en un camp de concentració, darrere d'un filat a l'estil de la peli La Gran Evasión.

I per fi, arriba, la part de la fira que més m'agrada. La de les paradetes de penjolls, arrecades, braçalets, figures de fusta, barretes d'encens, joguines de fusta, bufandes, mocadors, llibretes enquadernades a ma, àlbums de fotos, bolsos i totes aquestes coses que són la meva perdició. Vaig trobar aquesta parada de flors, tot són flors i fulles, arrecades, penjolls, passadors pel cabell, braçalets, una passada!

Ho emboliquen, que fa angunia desfer el paquet, tan bonic, només la presentació ja s'ho val. Per que no ha fan sempre així, que bé que quedaria!

Un saltamartí que salta, i molt, pel tió dels petits, encara que a mi també m'agrada! No sé si els ho donaré!


I ara........repicar de tambors prrrrrrrrrr! Toca la xocolatina, avui, una campaneta.
Però, com que sé que tots plegats som uns golafres, he estat guardant-les totes i podeu agafar les que vulgueu

dimarts, 13 de desembre de 2011

Concert de Nadal, ulls brillants

I l’Alfons marca un levare de quatre temps i el concert ja ha començat. I l’església s’omple amb l’harmonia religiosa de Saint-Saëns i el seu Ave Verum i el seu Oratorio de Noël; obres que dúiem assajant des de principis d’octubre. I el so tètric de l’orgue es combina amb el de l’orquestra i més endavant entra la coral. I no és per tirar-me floretes però sona bé.

I l’església està a petar. I hi ha gent dreta i no s’hi cap. I la majoria de persones ens escolta amb interès fins que, a mesura que avança la cosa, comença a pensar en si han apagat el piu vermell de la tele i en si demà plourà perquè al cel hi ha uns nuvolots negres molt lletjos i en si els donuts d’ara ja no valen res... Però tot i així el públic ens escolta i li agrada la música i s’ho passa bé.

I quan interpretem l’últim acord del Finale tothom ens aplaudeix amb ganes. Perquè és Nadal i perquè han passat una bona estona. I entre alguns caps hi veig cares. I en algunes cares hi veig ulls (i quina por si no fos així). I veig que alguns d’aquests ulls brillen. Ulls que brillen! I m’agrada que brillin. I com m'agrada que brillin...




dilluns, 12 de desembre de 2011

UN COP DE BASTÓ

A casa som molta colla, i costa reunir-nos tots. Però per nadal es una de les dates que sempre hi som tots. Fem cagar el tió el dia 25, ja sé que molts ho feu el 24, però cada casa té la seva tradició, i des de que tots estem aparellats hem descobert que hi ha moltes versions de la cançó del tió.

A Vic, o sigui, d'on som la gran majoria (tots els germans i la mare) cantem:
tió, tió
caga torró
si no cagués torró
et donarem un cop de bastó

Versió bastant simple i curteta.
La primera versió nova que va arribar a casa va ser la de la cunyada de Berga, que fa així:

tió, tió
caga torró
d'avellana i de pinyó
no caguis arengades que són salades
caga torrons que són mes bons

Versió més extensa i fa que puguis picar més estona.
Ja fa uns anyets va arribar encara una altra versió, la del cunyat d'Andorra:

tió caga torró,
si no cagues un bon munt
garrotades al damunt

I fins aquí les versions familiars, que de fet, les cantem totes, per no despreciar a ningú, i així fem cagar el tió un munt de vegades.

Que per cert, ja tenim el tió a casa des de fa uns quants dies, i les peques ja es cuiden de donar-li menjar cada nit. Quina feinada!! i quina emoció!!

I pel que he vist, hi ha tradició d'una xocolatina no? aquí la teniu, bombonets en forma d'arbre, ho he trobat molt mono.