dissabte, 10 de desembre de 2011

Història d'un Nadal

La meva història de Nadal es remunta als anys 60. En aquella època als pobles només s'escoltava música per les festes anyals, en el cas d’ Hostalric que és on van passar el fets, les anomenades festes eren tres: Nadal, Pasqua i la Festa Major que és celebra la primera setmana de juliol. Tenir ràdio era prohibitiu per la gran majoria de persones, només en tenien les persones benestants del poble.

 L'any 62, la vigília de Nadal, ens vam aixecar amb un dia núvol i molt fred, no teníem previsions meteorològiques que en anunciessin amb antelació el temps que faria. El meu avi, que era entès amb meteorologia, deia què per la forma que estava el cel, gris i llis, tenia totes les perspectives de nevar. La canalla, jo tenia 10 anys, estàvem molt esverats i contens ja que possiblement veuríem neu. A la una de la nit sortint de Missa del Gall, en aquella època gairebé tothom hi anava, queien uns flocs blancs i grossos i els carrers gairebé eren blancs. Me'n vaig anar a dormit molt cofoia i esperant l'endemà per poder sortir al carrer i poder jugar amb la neu amb tot els amics, però el que aquella edat no pensàvem eren amb les dificultats que la nevada portaria.

 Al l'aixecar-me el matí ens havíem quedat sense llum, incomunicats i no hi havia pa. La meva mare desesperada de com ens ho faríem per fer el dinar de Nadal, per veure-nos-hi només teníem espelmes. Com era d’esperar volia sortir de casa per trepitjar neu i amb el permís del meu pare – i el no consentiment de la meva mare- vaig poder fer-ho. Abans he de dir que, la famosa nevada del Nadal del 62, va deixar un gruix de neus de gairebé un metre. Els carres principals ja hi havien fet passeres, però nosaltres ens posàvem pels llocs on hi havien els gruixos més grossos. La veritat, ens ho vam d'allò més passar bé, però desprès em va passar el que ma mare m'havia predestinat. El fred em va atacar amb fúria, em van començar a fer mal els peus de tal manera que fins i tot plorava. Per no anar a casa a escalfar-me i que ma mare em digues " ja t'ho havia dit que no sortissis, ja t'està bé" vaig anar a la xemeneia de casa dels avis, la iaia em va posar els peus amb dues aigües entre tèbia i calenta per fer-me passar el mal, mira per on! ma mare ens va enxampar i em vaig haver d'escoltar la maleïda frase que no volia sentir.

Per acabar-ho d’adobar ens vam assabentar que no hi hauria ball, l'orquestra no podia venir perquè les carreteres estaven tallades. Amb la il•lusió que tothom l'esperava per sentir les novetats de la temporada, doncs bé, res de res. A les vuit del vespre sense llum ni ball , a dormir com les gallines.


BONES FESTES

8 comentaris:

  1. Ostres, ROSA, m'has deixat amb ganes de seguir llegint!!... I quan va tornar la llum? I què vareu menjar?

    M'ha agradat molt llegir aquesta història :-) jo, que sóc nascuda el desembre de 1961 tenia un anyet quan va passar aquesta gran nevada, però jo vivia a Barcelona i segur, segur que no hi va haver un metre de gruix!! :-))

    Agafo un bombonet que té un aspecte boníssim" :-))

    ResponElimina
  2. Coneixia aquesta gran nevada per haver-ne sentit parlar però amb el teu record me l'has fet viure, almenys una mica. :-))

    ResponElimina
  3. Mama... mira que amagar-te a casa de l'àvia perquè no et descobrissin i ser descoberta.... el "rapapolvo" que et devia caure hehe

    ResponElimina
  4. A Reus també va nevar. Es pot dir que jo també vaig viure la nevada de Nadal del 62, si bé des del comfortable si de la meva mare. Faltaven tres mesos per que jo nasqués. Ella m'explica que va haver de sortir a comprar amb el suport d'un bastó per no relliscar car els carrers eren plens de neu. Bonics records els que en has fet arribar ! :)

    ResponElimina
  5. Ostres, quins records més macos. Semblen de conte! I fa que els més joves ens adonem que els Nadals no sempre han estat esperar el Pare Noel i anar en cotxe a casa l'àvia a inflar-se de menjar.

    Jo la primera nevada que recordo és la del... 92 o 93? Pot ser?? I només recordo que em vaig poder tirar en trineu pel meu carrer... hehehe! Era molt petita!

    ResponElimina
  6. Una mica de neu per Nadal, fa fins hi tot bonic. Però tot el que passa del pam, ja són problemes. Jo soc de l'opinió que la neu, quant més amunt millor. I quant dic amunt, en refereixo a partir dels 3000 metres. Bé, no tant, si no baixa dels 1000, ja m'hi conformo.

    ResponElimina
  7. És la famosa nevada de la que sempre tothom parla, per casa corren fotos de la nevada.
    Ara, com diu la Mireia, mira que anar a buscar refugi a casa dels avis!

    ResponElimina
  8. Quins records tan bonics! I que ben gravats que els tens a la memòria! Sortir de la missa del gall i veure nevar devia ser una emoció brutal! M'hi has fet sentir gairebé com si ho hagués viscut en primera persona.

    I aquella sensació d'intentar evitar que la mare s'assabenti d'alguna cosa i pam! al final, no sé com s'ho fan les mares que se n'acaben enterant! (malgrat la paciència i encobriment dels avis!).

    Un post preciós i amb un esperit nadalenc especial!

    ResponElimina

Ens encanten els comentaris, són com regals virtuals!