diumenge, 11 de desembre de 2011

Els meus pares



El Nadal  i la seva  preparació  sempre  s'ha relacionat amb la  família. Per  això  no us  estranyarà  que  pensar  en l’Advent  o la preparació del Nadal  em faci recordar  els  meus pares,  que  ja fa  anys  que  no  hi són.  Tant  diferents,  ells  dos,  i tan complementaris.  Van saber  fer,  fins  a l’últim moment,  del Nadal  una  festa  de  tota  la gran família.  Sovint  dubto  si jo sabré fer-ho  tan bé  com ells.  De  moment  la meva  germana  gran  els  hi ha agafat  el relleu.

Quan  ja tots  els germans  érem casats  i afillats,  ens  instal·laven  a casa  els  meus pares...  tota  la setmana de  Nadal  a Cap d’any.  I  érem  (depenent  de les  èpoques) entre 15  i 20  a  tots  els àpats  de  tota  la setmana.  Una feinada  que  encara ara  em costa  d’entendre  com la meva  mare podia  assumir-la.  Clar  que tots  ajudàvem,  però  ella s’emportava la feina grossa.

La  meva  mare,  sempre  ens havia  portat  a la missa del gall,  de petits. De grans  ens  demanava que l'hi acompanyéssim. El meu pare,  que sempre  era  imprevisible,  a vegades  venia  i a vegades  no.  No és que no fos  creient.  Era  un creient  molt  especial.  Deia  que  ell  no  necessitava  intermediaris  entre  Déu  i ell  i que  prou  bé que s’entenien  directament.  També  deia,  en veu baixa,  que  tenia  la seva  amiga  la Mare  de Déu  del Sol del Pont,  la patrona  del seu  poble amb  qui parlar   per  qualsevol cosa  que li  volgués  explicar  o demanar.  I  també era  una mica  mandrós  i fredolic  i sovint s’estimava  més  quedar-se  a casa:  sol i tranquil!  

Però  no us  penseu pas  que  no col·laborava  a  fer  ambient de Nadal.  Col·laborava  de  la manera  més  llaminera i  amb  la més  gran  complicitat  familiar:  xocolata  desfeta  per  tothom  a la tornada  de  la missa  del gall.  No vull pas  dir que la fes ell,  això  no....  ell i la cuina de  casa no  es coneixien gaire.   Però ell  la  recordava,  la demanava, la reclamava  i  mostrava  tan gran entusiasme  en menjar-se-la,  que  en feia  venir  ganes fins  i tot  als  no tan llaminers  i  a tots els  que deien  que  no tenien gens  de gana  i que  encara estaven tips  del sopar.  Tothom  s'hi acabava  afegint!


7 comentaris:

  1. No puc resistir la temptació de començar aquest diumenge compartint una tassa de xocolata amb vosaltres, CARME! :-))

    I mentre vaig gaudint d'aquest sabor deliciós (t'ha quedat boníssim) miro la nostra Corona d'Advent, ja amb tres espelmes enceses, que fa goig de veure! :-)

    Jo també em quedo admirada de la capacitat de treball de les mares de "llavors" :-) jo -evidentment- no ho sabria pas fer... Clar que, bé... no sé, potser si hagués estat mare ho veuria diferent (probablement)... però, tot i així, tenir entre 15 i 20 persones totes les festes a casa!! Uaaaaau!! És l'únic cas que conec :-))

    En quant al pare... hehehe m'has fet somriure amb això que era fredolic i preferia quedar-se a casa ;-)) mon pare sí que era molt de missa, però a casa mai havíem anat a la Missa del Gall, perquè feia fred! :-DD En canvi si recordo que no ens perdíem mai la Vetlla Pasqual (i és que a mitjans o finals d'abril, la temperatura ja és diferent)

    Ai, ja callo, ja callo, que el teu post, amb aquests records tan macos, m'ha fet recordar a mi també... i ara seguiria i seguiria escrivint :-)

    ResponElimina
  2. Uns recorda molt bonics que fa goig poder compartir. :-)

    ResponElimina
  3. Grans records Carme, em prenc una xocolateta calenta que tinc el coll fatal i m'anirà la mar de bé ;)

    ResponElimina
  4. Una història molt bonica que em porta bonics records.

    ResponElimina
  5. Nosaltres la xocolata desfeta ens la menjàvem el dia de reis per esmorzar, però sempre va bé una xocolata desfeta calentona a l'hivern! mmmmm

    ResponElimina
  6. Assumpta, no saps com m'agrada a mi llegir records d'altres persones que sense pretendre-ho m'acosten els meus.

    Potser m'he cregut "massa" que el que importa és viure el moment, el present i tinc poca tendència a recordar, si alguna cosa no m'hi porta. O sigui que m'alegro també que aquest efecte sigui en doble direcció.

    Un abraçada de xocolata!

    Gràcies, Mc!

    mieria, la xocolata ho cura tot! Ho sabies? :)

    Gràcies, també a tu, Jp!

    Joana, a casa també. L'esmorzar del dia de Reis, sempre xocolata desfeta, sempre, encara ara! :) Aquesta no me la perdo mai.

    ResponElimina
  7. Carme, m'has fet posar la pell de gallina. Quins records tan bonics. Preciosos. Els teus pares, pel que veig, van ser uns mestres d'enfortir els llaços familiars i les festes de Nadal eren la millor excusa.

    Molt i molt bonic.

    Agafo una tasseta de xocolata, eh? Que ja saps que a mi em torna boig! I si és preparada amb l'amor amb que la preparava la teva mare i l'afalagava ton pare, deu estar boníssima!

    ResponElimina

Ens encanten els comentaris, són com regals virtuals!