dimarts, 3 de desembre de 2013

Els pessebres vivents

Avui  us  voldria explicar  una història  que  és  a la vegada  una història  cultural i personal.

El meu pare  va marxar  d'exiliat  polític  cap a Andorra,  quan jo tenia  8 anys  o sigui  que era l'any 60.  I  ell  es  va  muntar  la vida  allà, començant totalment de zero,  però  amb  4  fills  i així  que va poder  tenir  un piset  sota  teulada a punt,  nosaltres hi vam anar  a viure  també.



Allà,  el meu pare  va  fer  amics,  andorrans i també  amics  exiliats  polítics com  ara el senyor  Esteve  Albert.    Un  promotor  i agitador cultural de  primera categoria.  I  va ser  aquest  senyor  que  va organitzar  i muntar  el primer  pessebre  vivent  que  hi va  haver  a Catalunya,  l'any 1956. Després  el  va seguir el  de Castell d'Aro  que  a  hores  d'ara  és  el més  antic  de Catalunya,  perquè  va  començar  l'any 1959 i encara  està  en actiu.  Ara,  però  n'hi ha  tota  una llarga  llista

La  seva  intenció  ben aconseguida,  era  commemorar  el naixement  de l'Infant  Jesús  i  al mateix  temps donar una mostra  de la manera  de viure  tradicional de les Valls  D'Andorra.

Hi sortien:  El rabadà i el pastor amb els corders i les ovelles; la trementinaire, la dona que fila, les  pageses, les  dones  de casa, els dallaires, el sabater, el paraire, el fargaire, el caçador, el pescador, els contrabandistes, l’escloper, el picador, el mosso de peu conduint el cavall que porta la mestressa, l’artista que fa les musicadures; fins i tot, per un curiós anacronisme, símbol prometedor de l’Andorra de demà, els esquiadors.

No va  durar  gaires  anys,  just  fins  al 1962,  la qual cosa  vol dir que jo vaig  tenir  ocasió de veure'l  un parell de cops.  Ens  hi va  portar  el meu pare. En un vessant  força  pendent  de la muntanya  d'Engordany,  es  bellugaven  les persones que es veien com figuretes  per  la distància des  d'on els  vèiem els  espectadors.  Feia  fred  i  la poca il·luminació  que hi havia  creava  un ambient  especial,  com si haguéssim  realment retrocedit  en el temps.

Eren èpoques  de canvi  per a mi, que havia  deixat  la ciutat per  viure  allà  i  recordo  l'agredolç  d'aquells primers  Nadals.  Alegres,  perquè tornàvem a ser  tots  junts, amb  un punt  de nostàlgia per  les  persones que  s'havien quedat  enrere:  escoles,  amics,  etc...  Recordo  un any  haver-lo  vist  amb  una mica  de neu a terra.


22 comentaris:

  1. No he vist mai cap "Pessebre vivent" tal com Déu mana ;-)) A Reus fan com uns quadres escènics, repartits per tota la part vella de la ciutat que estan molt bé: Al cantó d'una placeta trobes uns pastors sopant... al carrer del costat unes senyores filant... i així, però són escenes "sueltes"...

    M'encantaria veure -ben abrigadeta!- aquest que anaves a veure tu! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va ser molt bonic... un ambient molt especial, per a mi... segur que t'hagués agradat.

      Elimina
  2. jo tampoc recordo haver vist mai cap pessebre vivent. M'encanta aquest post,especialment pel record.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara en fan molts! A veure si t'hi animes...

      Elimina
  3. Una tradició molt maca aquesta dels pessebres vivents a Catalunya. M'ha agradat llegir, tan de primera mà, com va néixer el primer de tots.
    Jo fa un grapat d'anys que no hi vaig però un de molt maco és el que es fa cada any a la Masia Castelló de Vandellòs (Baix Camp). Aquesta "masia Castelló" és un poblet abandonat des de principis dels anys 50 i, per tant, gairebé en runes que s'ha anat recuperant per fer, entre altres actes, un pessebre vivent. És molt maco passejar pels carrers d'aquell poble i anar veient a les entrades de gairebé cada casa les escenes del quadre bíblic, és clar, però també dels antics oficis que es practicaven en aquelles mateixes cases quan aquells poblets de muntanya estaven habitats. Mira, m'has fet venir ganes de tornar-hi que, com he dit, ara fa molts anys que no hi vaig. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs que em fas venir ganes de veure'l a mi també...

      Elimina
  4. tampoc jo ne vist cap en condicions i potser es hora de posar-hi remei :)

    ResponElimina
  5. una vegada en vaig veure un, i ja està... cap anecdota especial a recordar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que tu no hi sorties... no tenia prou qualitat, oi? Si algun dia surts en algun, a visa'ns que vindrem. ;)

      Elimina
  6. Doncs jo vaig tenir l'oportunitat de sortir en un pessebre moooolts anys. A Picamoixons, fins que les discrepàncies polítiques van poder més que la tradició del nostre poble.Tinc records infinitament bells, perquè eren al costat del meu germà, fèiem de família catalana; després vaig de Mare de Déu de l'Anunciació, també vaig ser a la fusteria, i finalment més grandeta, vaig voler fer de pastora i jeure i no guardar tant les compostures.
    Va ser una època bonica, malauradament ja forma part del passat. I sabeu quina era la música que anunciava que el pessebre s'obria al públic, doncs "Carros de foc". El Pessebre era al mig de la muntanya i així tothom sabia que ja començava de 6 a 8 el passeig dels valents que venien a veure el Pessebre Vivent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs que bonica aquests records, Dafne!!!

      Elimina
  7. No coneixia pas l'origen dels pressebres vivents! Jo sol he vist el pessebre vivent d'Ardèvol i em va agradar molt, és bonic.A mi tot el que sigui recordar com érem abans m'agrada! Potser és que també sóc bastant nostàlgica.... sense saber ben bé per què.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre és maco saber de les nostres arrels... oi? a mi també m'agrada.

      Elimina
  8. A Sant Fost de Capcentelles en fan un i hi he anat alguna vegada. Crec que el veritable encert dels pessebres està en el procés de construcció i de col·laboració per part de la gent del poble. Compartir un projecte comú crea complicitats i enforteix els lligams socials. Saber això fa que els espectadors siguem extraordinàriament benevolents, la qual cosa també ens honora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí, fer coses entre tots, és fantàstic... i que els espectadors siguin benevolents, també.

      Elimina
  9. Jo recomano el de Castell dÀro, hi he anant alguna vegada i realment és una posada en escena fantàstica, inclús per el qui no li agradin aquestes festes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, sí... aquest és el més antic que es fa... jo també voldria anar-hi un dia...

      Elimina
  10. Jo no n'he vist cap, però si que m'agradaria, investigaré...
    el que si recordo és La Passió d'Olesa de Montserrat, fa molts d'anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si descobreixes coses... ens les diràs eh? :) petonassos, nina!!!

      Elimina
  11. Només he vist el de la Roca del Vallès, que es fa d'una manera molt senzilla, al carrer Major, als portals de les cases que hi col·laboren. El poble s'hi reuneix i està bé que es faci.
    L'estada a Andorra en aquells temps des de ciutat es veu com una aventura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben bé una aventura, Xavier, amb tots els components habituals, emocions de tota mena...

      Elimina

Ens encanten els comentaris, són com regals virtuals!