dilluns, 12 de desembre de 2016

Cas típic 2511: noi li agrada noia, noi li agrada el Tió de Nadal (1/2)

Aprofitant que estem en aquestes entranyables / odioses (Escolliu la opció que preferiu) dates nadalenques us explicaré la veritable història de l'origen del Tió de Nadal. Si l’any passat ja veu flipar (recordar al diec que ha d'incloure flipar) amb l’història del calendari d’advent (CT2272 i CT2273) aquest any no us quedareu menys sorpresos; ja sabeu, Pons’s Blog culturitzant a la gent sobre tradicions des del 2006 ^^

Per resumir-ho podem dir que el Tió es una costum nadalenca basada en la creença popular d'un tronc màgic que caga dolços i joguines, fins aquí tot força normal, no? Està clar que a tots els que no sigueu catalans, aquesta costum d'estomacar amb un pal a un pobre e inofensiu tros de llenya us sonarà força estranya, i mirat fredament no es per menys. Però si comparem amb altres tradicions com ara empassar-se (mastegar no cal) 12 grans de raïm a les 12 del 31 de desembre, o rascar un ampolla d'anís del mono amb un ganivet, lo del Tió cau perfectament dintre de la anormalitat generalitzada d'aquestes tradicions nadalenques. A part hi ha la particularitat del “cagar”, el tió podria “generar”, “produir”, “crear”, “donar”, “fabricar”, “regalar” o fins hi tot “parir” els regals, però no, els catalans som escatològics de mena i tenim una estima especial al fet de “cagar”, per això posem un home cagant al mig del pessebre i ens quedem tan amples com si fos el més normal del mon. Malgrat el cagar sigui una cosa global, es especialment catalana perquè al acabar es plaent, la fas sense molestar a ningú, de manera discreta i sobretot es gratis.

El Tió de Nadal es una costum estesa per Catalunya, però també es practica a Aragó, al nord dels Pirineus i en alguns llocs més que si m'hagués documentat com cal us podria dir. El seu origen es remunta a temps en els quals la fusta era essencial per il·luminar i escalfar les llars durant els durs mesos d'hivern. Tot això us sonarà una mica desfasat perquè vosaltres sou uns pijos de ciutat amb calefacció a gas ciutat o com a poc elèctrica, però la gent antiga tenia instints més piròmans i preferia cremar la fusta.

Si el Tió no té un somriure psicòtic no es un bon tió

En el seus orígens, la tradició consistia a cercar un tronc bastant gruixut, anomenat Tió (quina casualitat, eh?), el qual es cremava en la llar de foc perquè aquest donés el regal més important de tots durant els mesos freds: El ADSL. Ah no! No! Perdoneu, volia dir la escalfor! De manera simbòlica, la família intercanviava obsequis, normalment dolços pel general, amb això s'aconseguia bàsicament que es corquessin les dents, i això provocava una visita al dentista, que en aquella època era simplement qualsevol que tingués un tenalles. A canvi dels presents intercanviats i sobretot de la promesa d'una primavera fèrtil el Tió era cremat fins a consumir-se. Cagar i cremar, quines coses que ens agraden als catalans, oi?

L'origen d'aquestes costums es remunta a rituals encara més antics, i comuns a diverses cultures. En general, els pobles dels qual la seva riquesa depenia de l'agricultura i no pas per exemple del saqueig i el pillatge, com seria el cas dels fills de les illes del ferro adoradors de Krakens en els Set Regnes de Ponent, sinó que em refereixo als Celtes que solien practicar rituals ignis quan arribava el solstici d'hivern com si volguessin llançar indirectes per tal de recordar al sol que es podia començar a espavilar per pujar les temperatures pròpies del hivern. Com tota tradició pagana, el Tió ha anat evolucionat amb el pas dels anys per adaptar-se als aspectes més comercials, per això ara els troncs tenen una careta somrient pintada, un parell de branquetes que fan de potes davanteres i per demostrar que es català de soca-arrel (aquest joc de paraules es del becari) porta una barretina. Com que actualment cap pare seria tan cruel com per obligar als seus fills a cremar una coseta tan mona i alegre s'ha buscat la alternativa dels cops de bastó, una alternativa clarament més humanitària, on vas a parar!

Demà passat, en la segona part del post aprofundiré més en el procediment del Tió, no us la perdeu que passaré llista! Ah, si, la xocolatina. Com fer un Ferrero Roche gegant

18 comentaris:

  1. Aquest tió de la foto, fa por, pons...
    La teva explicació molt interessant, això sí. He, he, he...

    I del Ferrero Rocher gegant, me n'ha quedat un bon empatx! Ah! Que no me l'havia de menjar tot? Home això s'avisa i es parteix a trossets!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que passa molta gent per aquest blog he pensat que lo millor seria posar una xocolatina ben grossa perquè n’hi hagi per tothom

      Elimina
  2. El costum de pintar cares al Tió no m'acaba d'agradar, els tions ja són prou bonics per si mateixos.
    Aquesta xocolatina gegant em fa una mica de recança però moltes gràcies, s'agraeix la teva bona intenció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llavors el teu tió no té cara? Ni tan sols un parell d’ullets?

      Elimina
    2. No, no en té, i el teu, com és?

      Elimina
    3. No tinc tió ni mai n'he tingut :(

      Elimina
  3. Ja en parlàvem l'altre dia al teu blog, la indústria adapta les tradicions tal com convé als seus interessos. Per això els calendaris d'advent comercials comencen sempre el dia 1 de desembre encara que l'advent de veritat hagi començat, com enguany, alguns dies abans i també per això els tions comercials tenen cara i barretina per poder cobrar a preu de caoba un tronc de fusta de pi (o similar). A casa, el tió sempre va ser un tronc sense afegits suplementaris i no un d'aquests comprats... per tant he d'admetre que sí, que com català que sóc m'agraden les coses gratis al contrari de la resta de la humanitat no catalana que quan els hi ofereixes una cosa sense pagar s'ofenen molt, no?. Ai!, els tòpics. ;-)

    No em perdre la continuació de demà passat... a veure si hi ha una xocolatina més mengívola que aquesta d'avui. :-DD

    ResponElimina
  4. Ara pensava que no he vist mai tions de caoba amb diamants i robins incrustats, crec que s’està perdent el nínxol de mercat dels super-rics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que els hi faria pena atonyinar un tronc d'or i diamants...

      Elimina
  5. He llegit el post de bon matí des del mòbil, però des d'allí no sé posar comentaris (bé, què passa?... no es pot saber tot en aquesta vida... a part que el mòbil és vell i lent i no m'ha deixat veure el vídeo del súper Ferrero Rocher (ara ja l'he vist... la part que parlen amb la noia a la que li regalen el bombó l'he passada ràpid)

    Bé, moltes coses que expliques, ja les sabia (per exemple, que el tió és un tronc) hehehe ara bé, tot i saber-ho, llegir-te quan estàs inspirat és un autèntic plaer, ets un blogaire de categoria i m'ho he passat pipa amb la teva forma d'explicar cada cosa i els comentaris que hi poses! :-))

    Ara ja espero la segona part!! :-))

    (Agafo un trosset de Ferrero)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que algú es pensava que el tió no era una tronc, que era... que se jo... de fibra de vidre, però s’ho callen perquè fan veure que saben de tot.

      Elimina
    2. A més, segur que aquests que pensen que el tió és de fibra de vidre però s'ho callen, són tertulians d'algun programa de la tele... tens raó, sempre fan veure que saben de tot.

      Elimina
  6. No coneixia d¡on venia la tradició dels tions i és molt bonica. A casa, com en Mac, en tenim un sense parafarnalia. Una soca molt gran, buida de dins amb espai per amagar els petits presents que porta el tio

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan es molt gran? Dimensions? Pes?

      Elimina
    2. Gran, és gran. Pose-m'hi 3 d'alt i 2 d'ampla. El pes no te'l ser dir però no es quedava curt

      Elimina
  7. He rigut, Pons, de veritat! Ahir no vaig ser a casa i no vaig veure el teu post (digue'm despistada)... i aquest matí, mentre cuidava el meu nét, que està refredat, he entrat al blog per veure cançons del tió i resulta que al nen no li agrada cap cançó (de les que hem trobat a youtube). Una era la del Club Super3, però tampoc no li ha agradat. Aquesta canalla, tchts, tchts... esclar que el baby té dos anys! ja li vagarà, de cantar-li al tió que cagui torró! Espero amb ganes la continuació! Els FerreroRocher són xocolata "de nenes". A mi m'agrada la xocolata del 90% de cacau, au! però gràciesssss (ara miraré el video)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No passa res veure’l més tard, els posts no caduquen, sempre estan pel blog, fins que blogger tanqui, però no està previst en breu.

      Elimina
  8. Se me n'ha anat l'olla. He entrat a la xarxa, aquest matí, volia dir. I quan el nen s'ha cansat de cançons, llavors he entrat al blog i he vist l'últim post, però no el penúltim, que era el teu. Ara queda aclarit!

    ResponElimina

Ens encanten els comentaris, són com regals virtuals!