dimarts, 20 de desembre de 2016

El pessebre dels nens de la meva escala



Una vegada, en un país no gaire llunyà, tot just després d'una guerra molt injusta (tan o més que totes les guerres), hi havia una parella de joves, En Carles i la Maria, tot just acabats de casar, que van haver d'anar a viure en un poble que els era ben desconegut, a causa d'una d'aquelles tristes situacions de postguerra, que no ve pas a tomb d'explicar.

En Carles era un home de recursos i com que no tenien lloc on viure, va pensar a buscar alguna família que els volgués acollir de dispesers. I en va trobar una. Una altra parella jove, En Ricard i la Rosa, tot just una mica més grans que ells que ja tenien dues criatures, una nena, encara petita i un menut de poc més d'un any. Els van acollir i hi van viure junts una colla de mesos, més d'un any.


Aquesta convivència va tenir com a conseqüència una llarga, profunda i sincera amistat. Cada any de la seva vida, i en van viure molts, aquestes parelles, van anar a passar uns dies junts, els uns a casa dels altres i a la inversa.

Els seus fills, van continuar l'amistat i seguien anant a trescar per les muntanyes plegats, com havien fet els pares.


Ara, en aquesta escala, encara s'hi troben, els fills d'en Carles i la Maria i d'en Ricard  i la Rosa i per acabar-ho d'arrodonir, s'hi troben els néts i també els besnéts.


Aquests néts i aquests besnéts, els pares i fills actuals,  fan el pessebre junts i xalen de valent.

- Em vull quedar a viure aquí, al poble - diu en Jan als seus pares
- Jo vull quedar-me a viure aquí! - diu en Roc als seus.



Vora del riu, on jugaven a construir preses de joguina arrossegant pedres, ara que ja no es temps de remullar-se  fan el pessebre amb la il·lusió dels infants. Somiant que el millor regal de Nadal o de Reis, fos poder quedar-se a viure al paradís de les muntanyes.

PD:  conte en record i homenatge a tots els que ja no hi són, creadors de lligams duradors.  Els seguim estimant des d'aquí, allà on siguin.  I agraïment també a aquest jovent per la il·lusió, la traça que any rere any despleguen en tantes coses, com ara en aquest pessebre de l'escala que ja tothom espera i que atreu les mirades dels vianants que passegen pel carrer.

Ja que parlem de pessebres, us en poso un de xocolata. 


21 comentaris:

  1. Ualaaaa, CARME!! Si ho he entès bé, TU tens AQUEST PESSEBRE, a la vida real, a l'escala de casa teva, de tal manera que es veu des del carrer!! M'encanta!! :-))

    I un d'aquests nens, en JAN, deu ser el teu nét!! És una història molt maca! Quin pessebre tan ple de detalls, quants arbres, i un hort, i casetes i el riu... i amb estelada i tot! Aplaudiments als artistes :-)

    Em vaig a cruspir mig bou de xocolata hehehe

    ResponElimina
  2. Ho has entès perfectament... I en Jan és el meu nét que sempre es voldria quedar a viure a Camprodon. I em va emocionar que fessin el pessebre tots junts. I per això ho he volgut explicar...

    M'ha passat una cosa una mica màgica. D'aquestes que passen googlejant. Aquest post és com he dit, un homenatge als meus pares i als seus millors amics de tota la vida. En buscar figures de pessebre de xocolata, em va sortir aquesta imatge on es veuen les lletres de Bombons Blasi. I resulta que els Bombons Blasi eren els preferits del meu pare i els comprava per regalar-nos-els pel nostre Sant o aniversari, quan es trobava a Barcelona. Ara ja no existeix la botiga ni el taller dels Bombons Blasi. Era a la Via Augusta, tocant gairebé a Gala Placídia. Una miqueta més amunt. Doble homenatge, doncs. Recordant que aquells bombons desapareguts, eren dels millors que he menjat en tota la vida.

    Oi que era boníssim el mig bou? ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, sí, boníssim el mig bou! Clar, amb tanta màgia, afecte i bons records pel mig, com no havia de ser bo? ;-))))

      Elimina
  3. Un bonic i esperançador relat, Carme. Vaig a testar aquests magnífics Bombons Blasi. Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Consol! Homenatge als Blasi també!!!

      Elimina
  4. Un pessebre molt maco i molt més encara per la història que ens expliques. M'he imaginat tota la família xalant junts mentre munteu el pessebre, no m'estranya que el resultat sigui tan magnífic. :-))

    I el naixement fet de xocolata tampoc es queda enrere, per a mi un tros de la vaca (que deu ser de xocolata amb llet, no?). ;-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat, Mc, és que ho van muntar les generacions més joves, els de la nostra, els hi vam deixar fer sense implicar-nos gaire. Però igualment va ser bonic.

      Ha, ha, ha ... Mc, m,has fet riure... però crec que no hi ha vaca a la cova del naixement... no era el bou i la mula? Si t'hi fixes veuràs que tots són de xocolata negra. ;DD

      Elimina
    2. M'has fet venir al cap un acudit dels Luthiers (és la segona vegada que em passa en pocs dies :-D). Aquest surt a la seva cançó "las majas del bergantín" i el diàleg a que em referixo és el següent:
      - ¡Capitán!
      - ¿Qué ocurre?
      - ¡Veo un barco pirata a la derecha!
      - Se dice "estribor"
      - ¡Veo un estribor a la derecha! Capitán, y veo muchos piratas; hay uno de ellos que parece el jefe..., tiene pata de palo y lleva un loro en el hombro.
      - Un barco pirata... y ¿cuál es su tamaño?
      - Más bien pequeñito, es como un periquito chiquitico, lo lleva acá, así.
      - Pregunto por el barco, cuánto mide el barco.
      - Ah, el barco, sí... debe tener unos 60 metros de largo, capitán.
      - Largo no... "eslora"
      - Bueno hombre, yo dije "loro" generalizando.


      Doncs això, jo he dit vaca "generalizando"... i per poder fer la broma de la xocolata amb llet, és clar. :-DD

      Elimina
    3. Ha, ha, ha... fins i tot acudits al calendari d'Advent!

      Elimina
  5. Un reat molt entranyable , Carme i uns pessebres que es veuen fets amb molta il·lusió, son molt bonics...
    La vida és plena de casualitats, Jo no hi faré cap mossegadeta, només espero que m'arribi la seva olor que serà de sentiments nadalencs!
    Petonets.

    ResponElimina
  6. AIXÒ ÉS NADAL
    Quan t'expliquen històries tan entranyables com aquesta, jo sempre dic, si les persones podem crear emocions tan intenses, si podem crear llaços d'afecte tan forts, com després podem, alhora, produir salvatjades com les que veiem últimament.
    Meravellosa història Carme i magníficament explicada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Alfonso! Aquesta pregunta que et fas, crec que ens la fem tots també. No sé si té resposta... la humanitat és així...

      Una abraçada, Alfonso.

      Elimina
  7. Fan una mica de por aquest bou, mula, Josep, Maria i Jesús gegants envers els altres petits personatges, es rotllo Gullivert.

    PS: Això em fa pensar que l’any vinent es possible que expliqui la història del pessebre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els de xocolata convenia que fossin ben grossos perquè n'hi hagués per tothom, home!

      Serà genial, la història del pessebre... n'estic segura!

      Elimina
  8. Ohh Carme, que bonic!Els records són importants; els que teniu i els que esteu creant

    ResponElimina
  9. M'has portat a records molts llunyans, de quan la meva àvia i mumarona el feien i ens deixaven posar-hi les mans...
    Gràcies!

    ResponElimina

Ens encanten els comentaris, són com regals virtuals!