El miracle de la mandarina podrida

Era un tió de bosc, fet per mans expertes i pageses, i a ciutat potser s'hi trobava estrany. Per evitar-li l'enyor rural, una semana exacta abans de la Nit de Nadal el treiem del seu cau i el mimàvem qui-sap-lo. 

Essent fort i rude era un tió agraït amb el fred així que el posàvem a la terrassa tota la setmana. Aquells set dies, mon germà i jo, el cuidàvem com un rei, que era realment el que esdevenia el tió durant tota aquella setmana. En el fons, però, el volíem cebar tant com poguéssim per tal que la Nit de Nadal cagués sense aturador.

La dieta del tió durant aquells dies havia d'estar fonamentada en productes típics de l'època hivernal i que tinguessin força fibra (per acumular contingut...). Així que res millor que unes bones mandarines!



Així que, amb il·lusió infantil, cada nit, en processó de feligresa passió tionaire, els dos germans anàvem a la terrassa a deixar-li un bon grapat de mandarines per tal de que el tió, que era d'hàbits nocturns, s'alimentés durant tota la nit (i acumulés força fibra...).

L'endemà al matí les corredisses eren dignes dels més ràpids velocistes olímpics, polsant pel passadís com a eixalabrats, des de l'habitació on dormíem plegats, que estava a l'altra punta del pis, fins al menjador. Allà sortíem a la terrassa per a comprovar si el tió havia tingut un bon àpat durant la nit. 

Dia rere dia el gormand s'ho acabava tot! No deixava ni una engruna de totes les mandarines que li havíem posat la nit abans. Allà on havíem col·locat les set o vuit mandarines només s'hi tornaven a veure les rajoles brunes de la terrassa.

Però un dia en sortir a la terrassa varem descobrir, absolutament sorpresos, que el tió havia deixat una mandarina sobre les rajoles brunes de la terrassa. Varem prendre aquella mandarina amb els ulls fora d'òrbita, preguntant-nos el motiu d'aquella sobtada manca de gana del tió, i cridàvem "papaaaa! mamaaaa!" per a veure si ells, amb la seva experiència de pares, ens podien resoldre el misteri d'aquella preocupant desgana (a veure si no el tindríem prou cebat...).

Amb paciència de pares varen agafar la mandarina, se la varen mirar per tots els cantons i oh! descobriren que aquella mandarina estava podrida! No havíem estat prou curosos a l'hora de triar les mandarines la nit anterior i se'ns n'havia colat una de podrida!

Llavors, a mi, se'm varen trencar tots els esquemes mentals (com si el fet que un tió mengés mandarines ell solet i dies després cagués joguines i xocolatines com un esperitat no fos trencador...) i cavil·lava com s'ho havia pogut fer aquell tió, en la fosca nit, per a descobrir la traïdora mandarina en mal estat i deixar-la allà sobre les rajoles de la terrassa, mostrant la seva disconformitat amb l'estat d'aquella peça de fruita.

I vinga a barrinar i a pensar com s'ho feia aquell tió llepafils... era inexplicable! Així que, per la meva ment infantil, curulla de sensacions nadalenques, i creient que llavors tot era possible en aquelles dates, només vaig encertar a pensar que allò era màgic! Un petit miracle avançat a la Nit de Nadal... el miracle de la mandarina podrida!

Però no patiu, malgrat l'eventual manca de gana del tió, la Nit de Nadal va esdevenir, com sempre, màgia pura per a mi, amb una caguera fenomenal d'aquell tió de bosc, i la tradicional bufada d'espelmes del pastís d'aniversari del més menut de la família... aquell que uns anys després l'anomenen el porquet de Sant Antoni!

I ja per acomiadar-me us deixo amb una de les xocolatines que el tió no s'oblidava mai de cagar, any rere any, i que jo esperava (i em cruspia) amb més delit! Les pilotetes de futbol de xocolata!


Val, ho reconec, d'alguna manera havia de trobar la relació que em donés peu a fer la falqueta culer... i és que el Barça s'ha proclamat, un altre cop, Campió del Món! Visca el Barça!!!!

Comentaris

  1. Hehehehe post cent per cent PORQUET!! :-))

    M'ha agradat moltíssim la teva història!! I t'he imaginat a tu i al teu germà (més abrigadets que aquí, és clar!!) corrent a veure com havia menjat el tió!!

    I m'encanta la imaginació dels vostres pares... de fer que el tió no es mengés -com a prova evident del seu poder màgic- la mandarina podrida! :-))

    Acabant, evidentment, amb una menció absolutament necessària per a tots aquells que tenim el cor blaugrana!! hahaha

    N'agafo una i l'assaboreixo amb una barreja de màgia nadalenca i eufòria culé!! :-DD

    ResponElimina
  2. Una història molt bonica, que m'ha recordat que per a mi era un misteri el com s'ho feien els camells per a pujar a la balconada i menjar-se el pa i el julibert que els deixanven la nit de reis.

    ResponElimina
  3. Iei! Quina història més bona, i quin record més macot! No sé què passa amb les mandarines, però em penso que és una menja típica del Tió... no és el primer cop que ho sento!

    Així que el menut de casa teva, o sigui, tu, fa anys el 24? Caram, caram...! Ja hi pensarem!

    Au doncs, jo també m'enduré una piloteta-xocolatina, que així de bon matí sempre va bé per agafar energies. I dit això, marxo!

    ResponElimina
  4. Vas menjant la xocolata mentre assaboreixo la teva història. Els records de Nadal són tant macos...

    ResponElimina
  5. Quina col·lecció de records dolços.
    Que savi el tió.

    ResponElimina
  6. UNA BONA HISTÒRIA DE NADAL, porquet!

    L'he trobat tendre i divertida, amb el teu estil inconfusible.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  7. jua jua, molt bo, ei, era un tió amb classe, que es això donar-li una mandarina podrida? home!

    ResponElimina
  8. Aquesta il·lusió que tenen els nens per Nadal i que en aquest record teu s'explica perfectament és, sempre, el millor d'aquestes festes. :-)

    ResponElimina
  9. Miracle, miracle, no ho sé.
    El miracle hauria estat que, a canvi de la mandarina podrida aparegués una joguina trencada...

    Innocència perduda, ai.

    ResponElimina
  10. Tió savi,
    tió màgic...
    fins que s'acabi.

    ResponElimina
  11. una falca blaugrana molt ben posada i gustosa...

    ResponElimina
  12. M'encanta llegir els teus records Porquet!! I és que els records de quan era petit sempre es converteixen en quelcom que fa somriure... i és que aquelles èpoques eren genials!

    Jo no cagava el tió de bosc, jo cagava el tronc del tros! hehehe! I sí, les mandarines formaven part de la seva dieta diaria! Tot i que mai n'hi vaig posar cap de podrida.... pobre tronc! :P

    ResponElimina
  13. Ara m'he imaginat un tió amb monocle i fent cara de "uix! quina angúnia!" ;)

    Per molts anys a l'avançada porquet :)

    ResponElimina
  14. Els meus nebots ja fa com un mes, que van trobar el tió de casa meva i ja van començar a donar-li de menjar, mandarines i kiwis. Ara, el tió, serà de bosc, però a llepafils no el guanya ningú! T'ha faltat una piloteta de futbol, per fer que fossin els gols que van marcar.

    ResponElimina
  15. El país se'ns va a la merda, així que cal ser capaços de convertir la caguera en regals il·lusionants. I bon aniversari!

    ResponElimina
  16. M'ha encantat aquesta història! Llàstima que per les illes no en tinguem d'aquests tions... si són d'importació funcionen?

    ResponElimina
  17. Les meves nenes també li deixen moltes mandarines!!

    ResponElimina
  18. Sort que vas decidir que allò era cosa de la màgia i la màgia va durar un temps més! Bons records, el tió, i ara que em toca estar a l'altra banda també té gràcia, només per veure les cares que fan :).

    ResponElimina
  19. Doncs si que n'era de curiós i màgic, el que podia arrivar a fer un tros de soca ben atipada. A casa no acostumavem a posar´hi fruita, però de manduca no en faltava. Aquell tió s'ho cruspia tot, desde blat de moro fins a turrons. M'agradat molt aquest post.

    ResponElimina
  20. Ara la Sara m'ha fet pensar en la mandarina. Davant una galeta trencada s'ha quedat pensant si el tió la voldria... al final ha decidit retirar-la. Màgic.

    ResponElimina
  21. Porquet, un post deliciós, malgrat la mandarina podrida. :-)

    ResponElimina
  22. màgica història, com la nit de Nadal! quin record tan bonic!!!

    ResponElimina
  23. Un relat encisador encisador de veritat visca la mandarina! visc el llepafils tió o podríem dir tió gourmet? i visca el Barça! i ole avui si que ja puc menjar xocolata... !

    ResponElimina
  24. Bons records. Una història molt apropiada per a aquests dies.
    Bon Nadal.

    ResponElimina
  25. Vaig moooooolt tard a respondre el post del Calendari d'Advent, ja ha passat el tió i tot! En fi, però val més tard que mai, així que aquí va!

    Moltíssimes gràcies a tots per passar pel Calendari de l'Advent i dir-hi la vostra! Almenys per a mi, en la meva infantesa, aquesta era una època definida per la paraula màgia. Era així. Uns dies màgics plens de moltíssimes sorpreses, de molt caliu i molta il·lusió. El fet, a més, que jo sigui nascut la Nit de Nadal sempre li ha afegit un plus d'expectació a aquestes dades.

    Si bé, amb el temps, he apaivagat un xic aquests sentiments, ja sigui per la descoberta que la màgia tenia truc o perquè no tot és tan càlid com jo creia de petit, sempre, en arribar aquestes dates, alguna coseta es remou dins el meu esperit.

    Amb aquest post he volgut fer-vos arribar part d'aquesta màgia que envoltava aquests dies, fins i tot previs a les celebracions. I és que el tió ha estat un pal de paller del meu Nadal!

    Molt bon Nadal a tots!


    ASSUMPTA: Assumpta... què puc dir de tu? Si ets la que em va empentar a col·laborar en aquesta bonica iniciativa i, per tant, la "culpable" de que m'hagi aflorat aquesta enyorança d'aquells Nadals d'infantesa... Només donar-te les gràcies per la teva insistència i un petó a les dues, a tu i a la Mireia per ser el cor i ànima d'aquest Calendari d'Advent!

    Els meus pares sempre s'han empescat històries per a fer-nos creure les històries més inversemblants! I jo que els ho agraeixo, ja que així he pogut gaudir de molts anys del misteri, la màgia i la il·lusió del Nadal, dels Reis, del "Ratoncito Pérez", etc...

    Un post 100% porquet.... això és bo?... és que a vegades crec que padrinejo una mica massa, per l'edat que tinc. Que em passo el dia explicant batalletes de quan era menut! (i sí, sortíem a la terrassa més abrigadets que no pas a l'enyor d'estiu!).

    I no puc acomiadar-me de tu sense un.... Visca el Barça i Visca Catalunya!!!!

    JPMERCH: Ah! Has tocat un dels altres grans misteris del Nadal! Com els reis aconseguien pujar, amb camells i tot, per tots els blocs d'edificis de la ciutat. A casa meva els deixàvem moscatell i, atenció... pinso del canari! :D Coses del meu pare, que deia que als camells els agradava. I és clar, el meu germà i jo bé que ens ho crèiem!

    YÁIZA: Les mandarines haurien de ser declarades plat tionaire! (crec que m'he inventat aquesta paraula). Suposo que és el que hi ha més a mà en aquesta època i en quantitat a les cases... i agraden a tothom!

    Doncs sí, faig els anys el 24, però no només el dia 24 si no que els faig a les 23:15! En plena Nit de Nadal! Ara podria dir que sóc el nou Mesies, però crec que ja he anat oblidant aquesta idea ;p

    MIREIA: Ep! No te m'escapes! Fundadora del Calendari d'Advent i fonament sobre el que s'ha forjat aquesta iniciativa! Gràcies per obrir el Calendari a tothom qui ha volgut participar. Una abraçada, bon profit amb la xocolatina i bon Nadal!

    ALYEBARD: Moltes gràcies company! La saviesa del tió jo l'envejava i molt de petit! Era com un tòtem!

    ResponElimina
  26. CARME: Moltes gràcies Carme! Ja li he dit a l'Assumpta de que això que ja em comenceu a reconèixer per l'estil de les coses que escric em fa la sensació de que és degut a la meva tendència a padrinejar! A explicar batalletes, vaja! ;p En tot cas, molt content que t'hagi agradat! Una abraçada!

    ARIS: Moltes gràcies Aris! Si és que s'ha de ser mala persona per a donar-li una peca de fruita en mal estat... inconscients... que volíem? Causar-li una diarrea?... calla, potser hagués estat una bona idea... hagués estat un no parar de regals!!! ;p

    MCABEU: Jo, a mesura que he anat creixent i, malauradament, reconeixent que la màgia del Nadal no és tanta, sempre intento convèncer-me que l'autèntica màgia està en les cares dels nens, en el seu somriure i la seva il·lusió (la que jo tenia quan passava el que explico en aquest post). Per això, la Nit de Reis, m'agrada veure la cavalcada, però sobretot, les cares dels nens que, literalment, al·lucinen! És preciós, i és potser, l'autèntica màgia nadalenca.

    JOAN: Homeeeee, el tió no tenia mai tanta mala llet... tot i que una mica de carbó sí que havia cagat algun cop!

    CANTIRETA: Si és a que sobre de màgic és savi! I a més, era tan i tan savi que un cop refredat ja no cagava més, fins l'any següent!

    GARBI: Crec que a hores d'ara ja deus saber de la meva malaltia blaugrana...

    ALBA: Moltes gràcies Alba! Un tronc del tros! Què bo! Segur que era fort i ferm i feia bones cagarades! Sempre que recordem aquests moments d'infantesa, sobretot relacionats amb vacances, Nadal, etc, només venen al cap que moments fantàstics i que ens fan esbossar un somriure... ai la nostàlgia!

    CLIDICE: Moltíssimes gràcies per l'avançada i per la que tocava! Un tió amb monocle... calla que potser duia frac i tot!

    JOANA: Un mes alimentant el tió? El devieu tenir com un bacó!!! Ha cagat en correspondència a tot l'ingerit? El meu, era molt de bosc, eh?, però resulta que s'havia adaptat massa bé a la vida de tiquismiquis urbanita! ;p

    PUIGMALET: Caguem, caguem-nos, però fem-ho amb il·lusió!

    VENTAFOCS: Moltes gràcies Ventafocs! No teniu aquesta tradició a les illes? I feu alguna cosa especial?

    JOMATEIXA: Hehe, les mandarines són la dieta tionaire per excel·lència. Dijous paella, tió mandarines!

    ResponElimina
  27. GEMMA SARA: Gemma, m'has fet posar la pell de gallina amb el teu segon comentari! No sé ben bé perquè, però ho has expressat de forma tan rasa i curta, però tan clara i tan senzilla, que amb una frase has reflexat tot el que jo he intentat escriure en el post. Ha decidit retirar la galeta trencada... màgia! I la màgia es succeeix i s'hereta generació rere generació... meravellós!

    GLO.BOS.BLOG: Gràcies per les teves paraules... dolces com una mandarina bona!

    HEL·LÈNIC: Moltes gràcies Hel·lènic! Veig que mentre el meu tió s'alimentava a base de dieta vegetariana, el teu podríem dir que era un complet omnívor!

    RITS: Moltes gràcies Rits! Espero que hagis gaudit d'una Nit de Nadal ben màgica!

    ELFREELANG: Moltes i moltes gràcies pel teu comentari que sí que és ben encisador! El tió llepafils?.... jo més aviat diria que venia de casa bona! Hehe

    NOVESFLORS: Moltes gràcies! Espero que el teu tió hagi fet un bon paper aquest any!

    ResponElimina
  28. Bon dia porquet,
    ja veus, jo si que vaig tard, però amb la descoberta de tots els blogs al llarg d'aquestes vacances de Nadal, no dono l'abast a llegir-vos. Sou tots tan humans, plens de sentiments compartits, que d'alguna manera ens apropa.
    Aquest tió teu, m'ha portat el record de les mans del meu pare, que m'abraçava mentre tots s'afanyaven a posar les dolçaines sota la soca, perquè el meu tió va ser una soca de garrofer, sense cara, ni cua, ni nas, ni barretina. Era l'essència de l'origen, un tronc que havia de donar escalf, i que amb el temps va esdevenir una tradició.
    Records bonics, malgrat que en el transcurs de la meva vida, d'aquells que érem, en quedem ben pocs. Això sí el seu record és viu cada dia.
    Un petó nadalenc, fora de temporada!!!
    I perdona si vaig ser inoportuna amb el comentari del porc, referint-me als malparits madrilenyos, però en aquell moment,no en tenia en el pensament. (ara, ja no em sortirà tant, dir-los porcs, jajaja:))

    ResponElimina
  29. DAFNE: Ep! D'això se'n pot dir un comentari fora de temporada! Quina gràcia respondre un post nadalenc en ple mes de gener! Abans de res, doncs, gràcies per acostar-te fins aquí en aquestes dates, demostrant que has entrat i de ple a la catosfera i amb un afany tafaner (en el bon sentit de la paraula) fantàstic!

    Intueixo que ens ho passarem molt bé llegint-nos!

    Del teu comentari d'aquesta entrada doncs només dir-te que el meu tió de bosc era també un tió dels de sempre, sense cara, ni ulls ni nas ni res. Una bona soca foradada i vinga, a cagar!

    Les absències, en dates com aquestes, es fan, crec, un xic més doloroses (ho vaig comentar en un post també aquest Nadal) però com moltíssima gent em va comentar, és el moment d'esbossar un somriure per a recordar-los en vida, per a honorar-los, per a tornar-nos a sentir bé amb ells, que segur que ells és el que voldrien (o volen allà on siguin).

    Un potxó ben nadalenc en ple mes de gener!

    I tranquila... no em va molestar pas!!! El que sí que em molesta són les trepitjades del Pepe!!! Cabrit!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Ens encanten els comentaris, són com regals virtuals!

Entrades populars