TU, llum, filla

Ahir el teu pare em cridà des de les altures: "Vine!! Corre, puja!!" Jo, esverada, pensant que alguna cosa greu succeïa, vaig demanar a les cames l'esforç sublim de fer una escala com un pendent, sense graons, sense esforç. En arribar al teu món, el meu cor es va aturar com ho fa un núvol abans de ploure localment, com la llàgrima que amb gravetat es desprèn de la pell per caure on ningú l'espera, el cotó dels dies indòcils, la llana que s'apelfa, la seda indòmita que diu "NO!" a ser acariciada sense voluntat. Els núvols eren ocells de paper, ingràvids, matemàtics, perennes. Un gat penjat per la cua no deia res, ni els cascavells fora del seu abast volien fugir abans del maltractament. Una Ànima negra et vetllava el son. I allà, entre cotons, com el dia que et van portar a mi des de dins meu, el teu pare em va mirar en un gest sublim d'amor i confiança, i em digué: "Guaita què vas fer, ara fa prop de 17 anys!" Eres tu, Beatriu de Dante, cel de la meva vida, bellesa que s'ha fet un lloc al món tot i. El plor va sorgir de dins meu com aquella nit del solstici d'hivern, beneïda entre totes, perquè havies fet de mi una nova persona, la mare (mira, les tres primeres lletres també et sonaran...) que cada Nadal celebra la llum (feble per esdevenir forta, coherent, fidel a tu) sempre a tu deguda. Feliços 17, filla. Feliç Nadal, esforç de claror per a trobar-t'hi sempre.