dimarts, 6 de desembre de 2016

La història del Nadal i l’anar a dalt



En català, la paraula Nadal ve de natalici, naixement. Els anglosaxons usen el terme Christmas, que significa "missa de Crist" i en algunes llengües germàniques, com l'alemany, la festa s'anomena Weihnacht, que significa "nit de benedicció". Ben segur que cadascú -creient o no, gran o jove, ric o pobre- dóna un sentit propi al Nadal. Tots, i cadascú de nosaltres d’alguna manera o altra, tenim un significat per al mot Nadal.
Fa uns quants anys, en una llar garrotxina on vivia una família formada per un matrimoni i els seus sis fills, la més menuda de la casa havia arribat a tenir un sentit propi i molt particular del mot Nadal. Un sentit rar, però que tenia la seva raó de ser.
Arraulida al sofà, en un vespre d’hivern en què unes angines s’havien apoderat de l’habilior d’aquella nena que no devia tenir més de quatre anyets, la mare, per fer-li passar el mal humor, li feia manyagues i, pacient com sempre, provava d’encetar noves converses esperant ensopegar amb algun argument capaç de fer canviar l’humor de la menuda i aconseguir que a aquelles hores del vespre engolís el primer aliment semi-sòlid del dia: -Et posaràs bona i aviat podrem anar a buscar la molsa, farem el pessebre i després arribaran “les grans” i, quan hi siguem tots, farem cagar el tió, que ja s’acosta el Nadal-.
Alguna cosa havia dit la mare que produí un efecte immediat: a la petitona la mirada li va canviar. La dona va pensar “Caram! Menuda com és i malaltona com està, i mira quina il·lusió que li fa el Nadal. Com hi ha món! És ben bé que hi ha paraules ben poderoses.”
Tot seguit s’encadenà un curt, però prou interessant diàleg:
F:   - I jo també podré Nadal?
M: - Oi tant, ara estàs malalta, però en pocs dies ja no ho estaràs.
F:   - Però a mi també em deixareu Nadal?
M: - És clar que sí, filleta. El Nadal és per a tots, grans i petits; per al pare i la mare, els teus germans, l’àvia, els oncles... i per a tu.
F:   - Mare, però jo també podré Nadal? Però si el pare no em deixa. –Feu la nena amb cara de sorpresa. Com podia ser que tota aquella gent poguessin Nadal? Els germans encara, però ella, els oncles i els pares, també? Ben segur que el pare no ho permetria.-  
M: - Què vols dir que no et deixa?
F:   - Que només deixa que hi pugeu vós i els germans grans.
M: - Aaaaaaaaaara!
Aquella criatura entenia que per les festes nadalenques tenien lloc uns esdeveniments especials com fer cagar el tió, reunir-se amb oncles i cosins o el que li feia tanta il·lusió -sigui pel que sentia ella directament o sigui per l’alegria que entreveia als ulls de la seva mare quan parlava del Nadal- era l’arribada de les seves germanes grans que estudiaven fora i tornaven a casa després del primer trimestre que sempre se’ls feia molt llarg. Però ella també donava molta importància a una locució homòfona al Nadal: “anar a dalt”.
La mare havia comprès aquella confusió infantil. La menuda no distingia “Nadal” de “anar a dalt”. I és que al celobert de casa hi havia una escala de gats que conduïa a les golfes. Pel respecte que la verticalitat de l’escala li feia al pare, els petits hi tenien l’accés prohibit i això dotava encara de més misteri aquell indret i el seu accés. 

La nena que confonia "Nadal" amb "anar a dalt"
Gràcies a aquella conversa maternofilial en plena febrada de la filla, es va escatir aquell malentès: una cosa era el Nadal i una de ben diferent era l’anar a dalt. I si per Nadal faltava poc, per “anar a dalt” encara hauria d’esperar uns anys més. Val a dir, que quan va estar autoritzada per “anar a dalt”, ja havia pujat i baixat moltes vegades aquella escala de gats, sense més por que la de ser descoberta pel pare. Les golfes i l’escala ja no eren un mite. Sabia que a dalt hi havia els dipòsits -d’aigua-, una mica de runa, alguns fils elèctrics i unes maletes tan arrossinades com allò que contenien.
Aquella família, sempre ha sigut més de celebrar el Nadal que no pas “l’anar a dalt”. I encara ara, després de més de cinquanta anys, es troben cada any per celebrar junts el Nadal. I ho fan els que són ara, tant si havien sentit parlar de l’anar a dalt com si no. I, com que per les festes de Nadal, les cadires buides són més buides que mai, recorden cadascú a la seva manera aquells que les ocupaven i que ja no poden celebrar el Nadal amb ells.
El record d'aquelles nits de Nadal
on tot era especial
on el temps m’era igual
un any més... recordant que no hi sou

Nota: aquesta és una versió adaptada del conte que vaig fer l'any 2009 com a felicitació de Nadal. 

I per acabar, us deixo algunes llaminadures de les que ens caga el Tió. Agafeu-ne si us vénen de gust!


16 comentaris:

  1. M'ha agradat molt. És una història molt tendra, m'imagino però una certa desil·lusió de la nena quan la mare li va explicar que aquell Nadal encara no podria anar a dalt quan, fins feia un instant, semblava que ho tenia ben a tocar. :-)

    M'agafo un parell de les llaminadures d'aquest tió que, pel que es veu, ha estat força generós. :-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, McAbeu! No recordo que la protagonista tingués una decepció gaire gran. ;)

      Elimina
  2. Un conte molt bonic que s'escolta com una cançoneta infantil. Gràcies, Adriana... vaig a fer cagar el Tió.

    ResponElimina
  3. Respostes
    1. Gràcies, Elfreelang! Tendra com la innocència d'aquella criatura que el protagonitza.

      Elimina
  4. M'ha fet moltíssima gràcia aquest conte perquè, us ho ben prometo, és una història gairebé calcada a una anècdota que explica la meva mare i que li va passar a ella mateixa quan era petita. Paraula que no m'ho invento!

    La meva mare era la petita de set germans. El seu pare era vidu (la mare havia mort, de part del vuitè fill, que també havia mort, quan ma mare encara no tenia tres anys). El meu avi es va quedar vidu, amb set fills, als 43 anys. Sortosament, encara tenia una mare forta, i unes germanes que l'ajudaven amb els petits mentre ell treballava vint-i-cinc hores al dia per poder sortir endavant (i, a més, l'any següent començava la guerra!)

    A la mateixa escala on vivia la família, uns pisos més amunt, vivia una altre família amb unes nenes que, moltes vegades, convidaven a ma mare i les germanes petites a jugar. Lamentablement, ningú estava per pujar i baixar les nenes a dalt, controlar que es portessin bé, que no molestessin i, la resposta habitual quan les petites preguntaven si podien anar "a dalt" a jugar era "NO"... "un altre dia", "avui no, nina", "ara hem de marxar".

    De cop, un dia, la meva mare que també tindria uns 4 anys ja, com la nena del conte, va començar a sentir parlar que s'acostava el "Nar a dalt"... a més, anunciat com un gran esdeveniment!!

    Arribat el dia, va poder comprovar que Nadal i "nar" a dalt no era el mateix... Segur que va gaudir un munt, perquè aquella família, malgrat eren d'allò més humil, estaven molt units i segur que van trobar la forma de passar un bon Nadal.

    En quant a les nenes (la meva mare i les dues germanes immediatament més grans), segur que ja, més grandetes, van anar a jugar a dalt amb les amiguetes, pujant i baixant les escales soles, sense ningú que les hagués de vigilar :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, que fa gràcia, Assumpta. La teva mare i la protagonista del meu conte (jo, de petita), teníem la mateixa confusió.

      I parlant de coincidències, la història de la teva mare de petita (la mort de la seva mare deixant el pare vidu i carregat de criatures) em fa pensar molt en la història de la mare del meu company. Al morir la mare, el pare, que era un "petit pagès", sense gaire ofici ni benefici, va quedar amb cinc filles per pujar i mantenir. En veure-se'n incapaç, les va repartir i van anar a "servir" a diferents cases; de manera que van pujar separades entre elles. A la meva sogra la van acollir a una casa on ajudava, però la van tractar com una filla i la feien anar a estudi i a costura. Van ser uns anys complicats, però la història va acabar prou bé i aquelles cinc germanes van mantenir el contacte i de grans van compartir molts moments.

      Elimina
    2. El meu avi va tenir sort de la seva mare i les germanes. Uns tres anys després es va tornar a casar amb una dona que també era viuda, sense fills. La meva mare sempre explica que per ella va ser com una mare de veritat. Per mi, sense cap mena de dubte, era la meva àvia "La iaia Enriqueta". Va morir quan jo tenia uns dotze anys :-)

      De fet, havia de ser una gran persona, pujar set fills que tu no has parit... El més gran ja tenia uns 16 anys. Els grans sí que recordaven la mare biològica, clar, però els més petits no i la veritat és que va ser una bona mare :-)

      Elimina
  5. Un conte de Nadal preciós amb els afegits dels comentaris també preciosos de les històries familiars.
    Històries de Nadal i de persones bones.

    Gràcies, Adriana!!
    Gràcies, Assumpta!

    ResponElimina
  6. Que bonic, aquest conte! L'explicaré als néts, perquè és molt simpàtic!

    ResponElimina
  7. Quines casualitats! Una altra bona anècdota

    ResponElimina
  8. És un relat exquisit i molt adequat per nadal i els nens. Quan hem estat petits sempre ens ha fet molta il·lusió el moment que ens deixarien fer les coses de la gent gran, com anar sols a algun lloc, menjar alguna cosa o en nadal beure't la primera copeta de cava.

    ResponElimina

Ens encanten els comentaris, són com regals virtuals!