Records d'aquelles nits de Nadal des d'un altre Advent Groc

Recordo que un matí de diumenge proper al dia de Santa Llúcia pujàvem tots al Seat 600 i anàvem a buscar la molsa. Recordo que la posàvem fent capes dintre d’un cistellet. Recordo la humitat del bosc, el fred de mans i la mullena als peus. Recordo que muntàvem una taula i que la revestíem amb unes faldilles de roba. Recordo la il·lusió que ens feia obrir la caixa on la mare desava les figures de pessebre. Recordo que anàvem traient gallines i polls, truges i godalls, vaques i vedells, i el pont, i les casetes, i l’àngel, i els pastors, i el naixement... Recordo que les ovelles i els xais tenien uns claus per potes i que les cabotes feien de peus. Recordo que uns quants pastors de l’anunciata tenien els braços trencats. Recordo que fèiem el riu amb el paper de plata de la xocolata. Recordo que cada any renovàvem la canya i el peix del pobre pescador. Recordo que espolsàvem farina damunt les muntanyes per simular la neu. Recordo que ruixàvem la molsa per mantenir-la gerda fins havent passat Reis.
Recordo el Cançoneret de Nadal folrat de paper i amb les pàgines esgrogueïdes. Recordo les boles de colors d’un vidre molt prim que es trencava molt fàcilment. Recordo que la mare posava un ram de boix marí florit en un gerro d’aram damunt la calaixera. Recordo que anàvem al bosc a buscar els pals per picar el tió. Recordo que el pare els polia i n’arrodonia les puntes per evitar que algú prengués mal. Recordo que abrigàvem el tió, que era una caixa de cartró, amb una manta de llana de llit infantil. Recordo que el tió ens cagava quatre lilaines, quasi tot de menjar. Recordo quan vam deixar de fer cagar el tió perquè tots ja érem molt grans. Recordo la il·lusió que em va fer tornar a fer cagar el tió quan els pares van ser avis i jo una tieta molt jove.
Recordo la processó de la nit de Nadal per dur el nen Jesús al pessebre, amb candeles i tot. Recordo que l’encarregat de portar l’infant era el més petit de la família. Recordo que quan el nen ja era al pessebre el pare proclamava “Al·leluia, al·leluia, Jesús és nat!”. Recordo que cantàvem ses blanques manetes petites com són, essent tant petitetes formaren el món. Recordo que ballàvem el xarrampí, xarrampí, xarrampia amb un pal entre els braços darrere el clatell. Recordo el pare i la mare feliços de veure la seva llarga descendència cantant i ballant tots al seu voltant.
Recordo els sopars de pa amb tomata amb embotit i xocolata desfeta amb melindros. Recordo la mare tallant torrons i oferint-ne a tothom com si fos una venedora. Recordo que m’agradaven molt més les neules que no pas els torrons. Recordo una tieta soltera a qui li agradava la dolçor del cava semi-sec. Recordo alguna missa del gall, però en recordo molt poques, perquè érem tanta colla que el sopar s’acabava molt tard.
Tots aquests són records d’aquelles nits de Nadal de quan hi érem tots i tots teníem salut. Records al voltant d’un pessebre, d’un tió i d’una llarga taula amb una encara més llarga sobretaula. Records dels nostres costums que cap persona -adulta o infant-  hauria de sentir-se’n privada. Però també recordo que el de l’any passat va ser el primer Nadal Groc perquè unes persones innocents el van passar entre reixes. Malauradament aquest tornarà a ser un Nadal Groc perquè encara en són més que el viuran empresonats i allunyats dels seus estimats. Fins i tot uns quants el poden viure fent vaga de fam.  
M’agrada compartir aquests records infantils de la nit de Nadal pensant en els presos polítics, la Dolors Bassa, la Carme Forcadell, en Jordi Sànchez, en Jordi Cuixart, l’Oriol Junqueras, en Joaquim Forn, en Josep Rull, en Jordi Turull i en Raül Romeva i els seus companys exiliats. I en les seves famílies, les seves parelles i els seus fills, els més petits, els joves i els grans, desitjant de tot cor que no hagin de viure cap altre Nadal en aquesta situació injusta i ignominiosa, com a ostatges d’un estat que es considera democràtic.   
Que els bons desitjos de pau, joia i amor que tant es proclamen aquests dies prenguin tot el sentit i que la llibertat, la justícia i la dignitat s’imposin d’una vegada per totes i perdurin entre nosaltres, aquests dies i la resta de l’any.
Us volem lliures i a casa, per això no ens cansem de cridar: Llibertat preses i presos polítics!
Adriana, 10 de desembre de 2018

PD: Avui, en comptes de xocolata, podeu agafar un llaç dolç i groc


Comentaris

  1. Uns records ben personals però alhora compartits, segur, per molts de nosaltres. Bona part de tot això que expliques jo ho vivia de la mateixa manera cada Nadal.
    El record que no m'agrada compartir, però, és el de tornar a passar un Nadal Groc amb presos polítics. Una injustícia tan flagrant que només comporta tristesa i indignació per haver de viure-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, suposo que la manera de preparar i viure el Nadal no era gaire diferent d'un poble o ciutat a un altre. I dintre una franja d'edat els records són semblants.
      La situació del segon Nadal Groc és molt greu! Aquesta gran injustícia, com tu dius, comporta tristesa i indignació i una sensació molt gran d'impotència per no saber què podem fer per ajudar a resoldre-la.
      Gràcies pel teu comentari!

      Elimina
  2. No podem parar de recordar-los... els records de Nadal per a mi semprevtenen un deix nostàlgic, pels que ja no hi són, per les persones i fins i tot costums perdudes en el temps, però ara, en aquests Nadals grocs, la tristesa i la nostàlgia es fan infinites.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, per Nadal les cadires buides que han deixat els que ja no hi són es fan més visibles que mai. Les absències dels que per edat és normal que ens hagin deixat, encara es porten prou bé, però quan es tracta de vides escapçades abans d'hora, les cadires buides són molt i molt més visibles. Pel que fa als costums, encara podem fer alguna cosa per mantenir-los vius i evitar que es perdin.
      Pel que fa als que passaran aquestes festes privats de llibertat, tant de bo sabéssim què més hi podem fer. En el meu cas, mantinc correspondència amb els presos polítics: els escric i alguns em responen quan poden. També assiteixo pràcticament cada setmana a les trobades/sopars a la presó del Puig de les Basses on hi ha la Dolors Bassa i els diumenges que puc vaig a Lledoners a la trobada de Músics per la Llibertat on cantem el Cant dels Ocells i un seguit de cançons d'un cançoner groc. Malgrat la participació a aquests actes i a les trobades setmanals a Olot, m'agradaria saber com més puc ajudar-los. La sensació d'impotència i de tristesa són molt grans.
      Gràcies pel comentari, Carme!

      Elimina
  3. Molts dels teus records són iguals que els meus...Ara les figures del pessebre que són precioses, d'aquelles d'abans que semblaven de veritat, estan guardades en una capsa, com si fossin un tresor...
    Un record diferent: tothom volia posar les figures a un lloc diferent i quan no ens n'adonàvem alguna ja havia canviat de lloc, fins i tot la mare participava d'aquesta petita trapelleria...
    I ves per on un any al desmuntar el Pessebre, va sortir un ratolí entre la molsa; per la mainada va ser tot un aconteixement!
    Tan de bo no s'hagi de repetir aquest Advent groc! Gràcies pel llaç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de moure les figures del pessebre a casa també passava i les meves filles amb el nostre pessebre també ho feien; més ben dit, el seu ja era un pessebre dinàmic i molt participatiu.
      Desitgem que sigui l'últim advent groc. Tan de bo el nostre desig es faci realitat.
      Gràcies pel comentari, Roser!

      Elimina
  4. Molts dels records que expliques no són massa diferents dels meus. Sembla mentida com han canviat les coses i les tradicions.
    Com tothom ja apunta, tenim un Nadal groc que aquest any encara és pitjor que l'anterior amb presos fent vaga de fam

    ResponElimina
  5. Sí, molts d'aquests records són molt semblants als que teniu vosaltres. Les coses i les tradicions van canviant, de totes maneres, algun d'aquests costum encara el mantenim viu.
    Malauradament tornarem a tenir un Nadal Groc i amb una situació pitjor que la de l'any passat. Quin malviure ells i els seus familiars!
    Gràcies pel comentari, Mireia!

    PD: Veig que has canviat el format o la configuració del blog (o al menys a mi ara em surt diferent). Jo el veig més bé ara i se'm carrega més fàcilment.

    ResponElimina
  6. Un text preciós, ple de sensibilitat, delicadesa i raó...
    Comparteixo molts d'aquests records i m'agrada llegir-los aquí, tan ben redactats, gairebé com si fos un poema que em transporta i em fa reviure la meva infantesa...
    I m'uneixo també a la "duresa" del final... No volem més gent patint a les presons per culpa de revenges polítiques i terribles injustícies dels qui haurien de defensar els drets de tots...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Ens encanten els comentaris, són com regals virtuals!

Entrades populars