dimecres, 7 de desembre de 2011

Records robats

   Com molt bé diu el títol de l'entrada, avui vull compartir amb vosaltres un record "robat". És cert que jo hi surto, però era massa petitona per recordar-ho. De fet, és un record de ma mare (i de mon pare també, tot sigui dit, però de ma mare principalment). Doncs bé, aquí va:

   A la meva família, en general, ens agraden les antiguitats. Els meus avis tenien una pensió on el meu pare i les meves tietes hi van créixer, i, més tard, jo hi vaig jugar les vegades comptades que hi vaig anar abans que la venguessin. Pel que m'ha explicat ma mare, no sé com, però les meves tietes van "heredar" una cuineta de fusta, ja vella quan elles eren petites. Total, quan jo era petita, era l'única nena per les dues bandes de la família i les meves tietes van decidir donar-li a ma mare la cuineta per a mi. La cuineta estava feta pols (imagineu-vos, quan la vaig heretar deuria tenir pel cap baix 40 anys, si fa no fa) i ma mare, que és una autèntica artista amb les mans, va decidir arreglar-la. Anant al gra, jo vaig veure com ma mare treballava en la cuineta, com a poc a poc l'anava restaurant. Jo em pensava que seria el meu regal d'aniversari, com que faig els anys una setmana després de Reis. En fi, va arribar la nit de Reis, i la cuineta no estava acabada. El meu germà i jo vam anar a dormir "tranquil·lament" (tranquil·lament és un dir, tots sabem com estan els nens el dia abans de Reis) i pel matí, vam sortir els dos disparats cap al llit dels nostres pares cridant "HAN VINGUT ELS REIS!!! HAN VINGUT ELS REIS!!! VAAAAAA!!! QUE HAN VINGUT ELS REIS!!!" i els quatre vam baixar, despentinats i lleganyosos, cap a obrir els regals.

   Suposo que la majoria ja deu haver endevinat què era el regal més voluminós que portava el meu nom: efectivament, la meva súper cuineta nova. Quan la vaig veure allà, acabada i preciosa, no se'm va ocórrer res més que dir-li a ma mare, tota meravellada: "Mira, mama! Els Reis l'han acabada per tu!". Ma mare em va dedicar un somriure cansat i ullerós per la manca de son i em va dir "Ja ho veig, Mariona, quina il·lusió, oi?".


   I ja està, aquí us deixo un dels records més preuats que tinc, encara que no sigui del tot meu. Potser us pregunteu per la cuineta. Encara la tinc guardada, amb totes les firetes de quan era petita, esperant que la pròxima generació hi jugui i hi tingui bons records amb ella. ^^


   Si heu arribat fins aquí, ja podeu gaudir de la vostre xocolatina i espero que us hagi agradat l'entrada. 


4 comentaris:

  1. I tant que he arribat fins al final!! I hi he arribat mig emocionada i tot... quin preciós record!! M'ha agradat moltíssim!!

    Espero de tot cor que la propera generació gaudeixi un munt jugant amb aquesta preciosa cuineta! :-))

    Agafo el bombonet aquest que està "sueltu" que està com cobert d'ametlla, que té una pinta boníssima! :-D

    ResponElimina
  2. Mariona quin record més tendre, bé un quasi record. Hi ha algunes vivències que, tot i que no les recordem, ens les han explicades tantes vegades que sembla que les podem veure.

    ResponElimina
  3. Ens ha agradat l'entrada i n'hem gaudit molt llegint-la. Un record molt bonic!

    ResponElimina
  4. Es per aquests moments que val la pena el Nadal, aquesta il.lusió que anys i anys després encara es gaudeix

    ResponElimina

Ens encanten els comentaris, són com regals virtuals!