Un advent entre reixes

Dimarts passat em vaig tancar, de forma voluntària i simbòlica, en una cel·la de la presó de la performance  “un poble empresonat” creada en senyal de protesta per la privació de llibertats a la que estan sotmesos els nostres presos polítics. D’aquella experiència en va sortir aquest text.
Entre barrot i barrot contemplo com passa la tarda d’un dia qualsevol de finals de tardor amb temperatura d’hivern. Veig passar una noia amb el seu fill agafat de la mà, amb uns ulls brillants que no dissimulen la il·lusió de la proximitat del Nadal. Veig un matrimoni gran que vénen de plaça, agafats de bracet, amb un cistell d’on surt una branca d’api i la tija d’un porro que aniran a parar a l’olla per fer el caldo del sopar d’avui. Veig una jove esbojarrada que, amb el mòbil a la mà, volta pels carrers, acompanyada dels seus amics, aprofitant els darrers minuts abans de tornar a casa. Veig una parella bojament enamorada que, carregats de bosses i amb una llista a la mà, s’afanyen a fer els encàrrecs abans no se’ls tiri el Nadal al damunt.
Veig aquestes coses que potser no són veritat, però que, juntament amb tantes d’altres, formen part de la nostra normalitat. De la normalitat que passa pel petó de bona nit que li farà el pare al nen dels ulls brillants. De la normalitat de la companyia que es faran asseguts a taula el matrimoni gran mentre assaboreixen el plat de sopa. De la normalitat de la conversa que la jove adolescent mantindrà amb els seus pares que intentaran fer-li entendre que podria aprofitar millor el seu temps lliure. De la normalitat d’aquella jove parella que han de triar on faran cada celebració, perquè les dues famílies se’ls disputen pel dinar de Nadal.

Arbres de Nadal a l'altre costat de la reixa.

Penso en aquestes coses que considerem tan normals. I penso en aquelles persones que, per un o altre motiu, no les poden tenir. I penso en vosaltres que, injustament privats de llibertat, enguany no les tindreu. Perquè enguany us les han pres. Us les han arrabassat junt amb la vostra dignitat i la de tot un poble. Un poble que s’ha clavat un llaç groc al pit i s’ha lligat una bufanda groga al coll per sortir al carrer novament alçat.
I com a membre d’aquest poble, estic indignada i trista. I us recordo cada dia. Us recordo quan arribo a casa i em retrobo amb els meus. Us recordo quan veig els arbres despullats i penso que us heu perdut la caiguda de la fulla i els ocres de la tardor. Penso en vosaltres i no sé on menjareu els torrons. Penso en vosaltres i no sé si podreu fer cagar el tió o si podreu entaular-vos amb els vostres en aquestes festes nadalenques. I això m'indigna i m’entristeix encara més.
Aquest haurà estat per a vosaltres un advent perdut i cada advent que es perd és un advent que no torna. Per això, al carrer, a les places i a les urnes del 21D, seguirem demanant la vostra llibertat, que és la nostra.

Adriana Llongarriu


PS: Em vaig empresonar el dia 12 de desembre quan encara no se sabia que la data de la declaració davant el jutge del TS serà l’11 de gener. Ara ja sabem segur que aquestes festes no us entaulareu amb els vostres i que si mengeu torrons, serà molt lluny de casa. 


Llaços grocs ensucrats per endolcir aquest advent tant amarg.

Comentaris

  1. Un text que et fa pensar i sentir. Mentre continuem lluitant no perdrem la nostra dignitat malgrat la vulguin sotmetre i empresonar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Consol, seguirem lluitant i reclamarem la llibertat dels presos polítics que també és la nostra.

      Elimina
  2. Ens imposen la raó de la força i, com són més forts, aparentment sembla que guanyen. Hem de continuar, sense defallir malgrat ens costi, lluitant perquè al final la força que guanyi sigui la de la raó i la democràcia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ells tenen la força, nosaltres la raó que es basa en la mobilització de tot un poble de forma pacífica i civilitzada. Seguirem lluitant!

      Elimina
  3. Belluga les emocions, el teu text. Hem de seguir i seguir fins aconseguir-ho.

    ResponElimina
  4. Trobo que és una idea força original, segurament molta gent si apuntarà, tot i que qualsevol semblança amb la realitat, és pura coincidència...Penso que molta gent fa el què pot per insignificant que sigui! Jo els he enviat el meu nou llibre a cadascú, perquè malgrat no és el mateix cas, segur que els farà somriure, i potser no se sentiran tan sols, que aquests dies seran molt tristos per a ells.
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tal com dius, Roser, l'empresonament simbòlic no s'assembla de res a l'empresonament real: ho fas de forma voluntària i sense imposició, saps que són dues horetes i que tornaràs a casa, ets en un lloc obert i passa gent... però sí que és una iniciativa molt visual i fa que la gent s'aturi a preguntar i a interessar-se. Cadascú a la seva manera anem aportant el nostre granet de sorra per a la nostra causa i en defensa de la llibertat, la democràcia i la dignitat de tot un poble.

      Elimina
  5. un text punyent i emotiu i actual , tristament present

    ResponElimina
  6. Aquests dies que són de familia i amics, no podem evitar pensar-hi. Els hem d'estar agraïts pel gran esforç que estan fent per tots

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Ens encanten els comentaris, són com regals virtuals!

Entrades populars